A falta d'haver-lo enderrocat o fins i tot eliminat físicament, l'esquerra obté la victòria moral d'haver enterrat Franco dues vegades. Domiciliarà les seves restes en una residència ultraterrena més modesta, enèsima víctima de la crisi. La família del Generalitísimo va arriscar la llegenda de l'avi en encomanar-se al Suprem, en la confiança d'una sintonia que correspon explicar a la institució. La maniobra frustrada se salda amb la primera condemna assossegada al dictador, en una sentència que s'allunya de les mesures cautelars que van ajornar el trasllat de la mòmia, amb fort aroma reaccionari. Com va dir el franquista Dalí, el mínim que se li pot exigir a una estàtua és que no es mogui.
És ridícul que un simple trasllat de restes, corruptes o incorruptibles segons el bàndol, hagi merescut la intromissió del Suprem. Al marge del seu sentit, el pronunciament també decreta la minoria d'edat ciutadana, una condemna a perpetuïtat. El Tribunal ha tingut l'astúcia orfebre de bastir un vot sense fissures, la unanimitat es pot interpretar com un altre auguri sobre la duresa de la sentència del Procés en una altra sala i Sala.
Sánchez no ha guanyat les eleccions al Valle de los Caídos, denominació que ha estat a punt d'engrossir. Ara bé, ha rebut un reconeixement que el torna a la pole position de les pròximes generals. Un postmodern té dret a escandalitzar-se que el tirà segueixi dirigint el cerimonial mig segle després de la seva primera extinció, però el PSOE obté un rèdit voluminós amb una inversió mínima, molt llunyana a les grans conquestes socials que va embastar l'infravalorat Zapatero. Els sis vots del Suprem es multiplicaran milers de vegades. Per uns dies s'oblidarà que Franco va morir al llit, que va dissenyar la seva successió i que es poden muntar partits amb el seu nom. Que guanyen escons, al marge de la ubicació de les cendres.
