Quan s'escrigui la història de Catalunya en el període que va des de l'elecció d' Artur Mas com a president de la Generalitat fins passats uns quants anys -amb l'esperança que no en siguin masses- es dirà que tot fou fruit d'una gran mentida. A peu de pàgina s'esmentarà la consellera Clara Ponsatí: «La declaració d'independència va ser un brindis al sol, no estàvem en condicions de portar-la a la pràctica». Però, tanmateix, no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar, ni pitjor cec que aquell que no vol veure.

Aquesta ha estat de nou una setmana horribilis per a la política catalana i, de retru,c per a tot Catalunya i la seva dignitat com a país. Des del mateix moment en què Quim Torra fou elegit president de la Generalitat (i, de retruc, màxim representant de l'Estat a Catalunya) per una majoria parlamentària que era, i segueix essent, minoria electoral, va deixar clar davant els diputats electes que la seva voluntat era fer de vicari o de majordom d'en Carles Puigdemont. Plàsticament, ho va significar no ocupant el seu despatx i fent servir tots els racons de Palau, com si d'un «papamòbil» es tractés, per exercir un càrrec que, per definició, representa a tots els catalans i no només a un part.

El vicari general a Catalunya del «fugit» no té fusta de president. Torra era i segueix essent un activista de l'independentisme. En Puigdemont el coneixia prou bé i sabia, per tant, que mai no donaria la clau i el duro a un tercer. En aquests dos fets -activista i subaltern- es fonamenten els seus discursos en el Parlament i les seves declaracions als mitjans. En Torra és i sempre serà un foraster des del vessant institucional. Per això menysprea els espanyols, degrada l'oposició, renya els Mossos quan aquests, en compliment del seu deure, colpegen els CDRs -s'ha publicat que tots els membres de la seva família militen en aquesta formació revolucionària- i abona sempre la desobediència vers les lleis, les resolucions judicials i totes les institucions de l'Estat.

En Torra i els seus «tontos útils» estan instant un nou 155 que els vingui «a legitimar» tant pel que fa a la seva manifesta incapacitat per governar com pels improperis usats en aquest tram d'una legislatura inútil per al país.

Així, l'espectacle parlamentari d'aquest dijous ens mostra fins a quin punt la CUP, i principalment JxCat -l'antiga i moderada Convergència que en una «miríada de grupuscles malavinguts només lligada per l'argamassa dels poder» ha esdevingut, diu Lola García a La Vanguardia- i ERC, es troben atrapats en les tones i tones de mentides que venen descarregant damunt nostre amb l'ajut dels propagandistes del règim independentista, en contra del qual són molt pocs els catalans que s'atreveixen a aixecar la veu, imitant els porucs que varen deixar fer a Hitler una Alemanya nazi, que encara avui els avergonyeix.

És ben cert que l'independentisme no és ni una doctrina ni un pensament ni una abraçada a batre. Tot i que l'independentisme representat per ERC, JxCat, la CUP, l'ANC i Òmnium té un tarannà cívic i pacífic, aquesta constatació, com va escriure ahir en Luis Mauri a El Periódico, «no exclou que la mescla explosiva d'Agitprop, fervor, impostura, frustració i intransigència que s'agita en la coctelera del «procés» pugui haver portat alguns membres del moviment (independentista) cap a posicions extremistes», com sembla que és el cas dels set militants dels CDRs empresonats per decisió judicial i acusats de terrorisme, entre altres motius perquè dos d'ells s'avingueren a declarar que preparaven actes de sabotatge amb motiu de l'1-O.

Totes les organitzacions més amunt esmentades i el mateix Govern de Catalunya farien bé si s'aturessin a pensar quin és el seu grau de culpabilitat en origen sobre uns fets que trenquen l'eslògan de «som gent pacífica» i que porta a donar la raó a Rivera i a incomodar Sánchez, l'únic líder polític espanyol que ha apostat per entaular un diàleg franc entre la Generalitat i el Govern d'Espanya. Mirin si em som de rucs.