La pitjor decisió estratègica de l'independentisme després de l'1-O ha estat situar al capdavant del Govern de Catalunya Quim Torra. Ben cert és que, abans de la seva arribada a la Presidència -què diríem si a La Moncloa hi col·loquessin el número 11 de la llista del PSOE o del PP? «Frau democràtic», com a mínim-, JxCat i ERC, a parts iguals, van cometre errors de gran calat. El primer, i definitiu, plantejar una batalla impossible de guanyar. Ara bé, l'independentisme preTorra havia treballat molt bé el relat, cosa que no significa que la raó l'assistís sempre. Però això es va començar a acabar quan el senyor de Blanes amb família a Santa Coloma de Farners va accedir al càrrec de més responsabilitat del Principat. Torra ha confós la Generalitat amb Òmnium, entitat que va presidir per poc temps, i el Parlament amb una assemblea de socis. N'ha encertat ben poques el president -que va pactar amb els socialistes governar la Diputació de Barcelona-, però divendres es va posar de peus a la galleda. L'independentisme no és violent, d'acord. La gran majoria dels adscrits als Comitès de Defensa de la República, tampoc. Ara bé: que un president defensi sense cap rubor set detinguts acusats de terrorisme és una escena pròpia d'una dictadura; és, des del punt de vista democràtic, una absoluta barbaritat. Per descomptat que s'ha de demostrar que aquests independentistes són culpables i que la presumpció d'innocència els assisteix, com a tots. Però la Guàrdia Civil, per molt que el discurs del procés ho repeteixi cent mil vegades, no va entrant a les cases a detenir i reprimir partidaris de la secessió. Deté quan considera que té proves i ho fa per ordre d'un jutge, com els Mossos.

Que Torra demani l'alliberament dels acusats amb vehemència denigra la Presidència i fulmina el relat de l'independentisme. Amb inaudita miopia discursiva i política, l'inquilí del Palau assimila tots els CDRs i, de retruc, l'independentisme, amb l'intent de fabricar bombes (que sembla que hi va ser, ho van confessar dos dels detinguts).

Catalunya no es mereix un president de la señorita Pepis; però l'independentisme, tampoc. Governar no és com elaborar ratafia, i menys en els temps que corren, en què les emocions estan massa a flor de pell i la sensatesa, en tant que bé escàs, és implorada. En política, l'enemic no s'ha de buscar a fora; viu a casa.