Cartes

de la política

Xavier Serra Besalú GIRONA

En un món global, hi ha escriptors llunyans que ajuden a entendre el nostre present. Acabo de llegir La monarquia de la por (Martha Nussbaum, 2018). Aquesta reconeguda filòsofa novaiorquesa és una especialista -entre altres coses- en l'anàlisi de les emocions. Mostra que la por és un sentiment primari, al qual -tot i que no ens podem alliberar totalment- li podem treure toxicitat.

Ara bé, descobreix com altres tres emocions humanes -que poden experimentar-se independentment de la por en les nostres vides- s'hi poden barrejar i aleshores les fa ser molt més tòxiques: són la ira, el fàstic i l'enveja.

M'ha il·luminat molt, ja que -en un món ple de perills: climàtics, antidemocràtics, d'explotació de les persones, etc.- alguns líders juguen amb fer por: en la seva dolenteria saben que, amb les seves narracions imaginàries apocalíptiques, les faran letals.

Això són els populismes de tota mena: d'Amèrica, d'Europa o d'aquí. Aquesta pensadora, sempre lúcida, prega que no es jugui amb la por, que no ens facin por i que no en tinguem, de por.

Continuarà la incompetència política?

Francesc Buixeda Cabré SANTA PAU

Després del darrer procés electoral, el 28 d'abril, amb temps «sobrat» per la negociació i investidura del candidat proposat com a president del Govern, i una sessió d'investidura fallida, per no aconseguir vots suficients, no s'ha arribat a cap acord. Exhaurit el termini legal, automàticament s'han dissolt les corts i convocat, de nou, eleccions generals per al 10 de novembre.

La qüestió està en què els partits d'esquerres no han aconseguit pactar per aconseguir el govern, tot i l'oferta in extremis d'un dels partits de dretes. Ara immersos en el procés electoral, ningú accepta assumir la culpa d'haver arribat fins aquí, ni demanen perdó als ciutadans per convocar-nos de nou a les urnes, canviarà la situació? Sou conscients de les despeses innecessàries que això comporta, la pèrdua de temps i la manca de governabilitat del país. Venim d'una moció de censura i seguim sense govern efectiu, la situació d'inestabilitat no aporta cap benefici, despeses!, a les quals ningú renúncia.

Presumiblement el 10 de novembre, ens trobarem davant del mateix dilema o semblant, seran capaços els partits polítics de pactar i en definitiva investir el candidat a la Presidència i que el Govern comenci a treballar, o seran tan incompetents com per tornar-hi, «l'home és l'únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra».

Classe política, heu de ser conscients, el bipartidisme s'ha acabat!, i la governabilitat ha de passar forçosament per la negociació i pactes, de govern, de cooperació, coalició, o el sistema més apropiat, però mai el bloqueig, la ciutadania us vota perquè solucioneu els problemes i milloreu el benestar social, no per crear-ne de nous.

Quan Catalunya era el mirall d'Espanya

JOAN JANOHER I SADURNí VULPELLAC

Quin compromís ha comportat el partit socialista a Catalunya? Una pregunta prou eloqüent i gens difícil de respondre. Ens hem de remuntar a l'any 2006 per definir amb claredat l'enunciat. Mentre els catalans per sufragi vàrem votar, d'acord amb el Parlament de Catalunya, l'estatut d'Autonomia, la cambra del Congrés espanyol es fregava les mans per l'opció que havia de posar a debat el nou contingut presentat pels catalans, on aquest s'ampliava en quant a transferències de millora pel nostre país, que obria en sentit positiu noves portes del desenvolupament desitjat. Un episodi engrescador per a les inquietuds catalanes.

Però de l'esperança vàrem passar al desencís més repudiant que pot ser sotmès un poble quan el Congrés dels Diputats, com a juristes del que convenia fer i del que no, va actuar injustament enderrocant el projecte de l'Estatut presentat, desestimant tot el seu contingut, i l'artífex de la rotunditat no fou altre que Alfonso Guerra, vicepresident dels socialistes. Aquesta ruptura tan manifesta amb l'afer català és, i continua essent avui, el problema de convivència a l'Espanya actual.

En passar el ribot a l'Estatut, altres comunitats varen aprofitar-se dels avantatges, mentre que a Catalunya se li varen barrar totes les opcions previsibles de l'Estatut. Generant, per activa i passiva, un descrèdit a la nostra imatge, i tot gràcies al Partit Socialista. Culpable i responsable únic, del «Mirall Trencat».