29 de setembre de 2019
29.09.2019
Diari de Girona

Joves que governen a vells

29.09.2019 | 00:51
Joves que governen a vells

En un món gestionat per líders anyencs com Trump o Putin, la d'Espanya és una interessant excepció. Tant el cap –interí– del Govern com els quatre que aspiren a guanyar-li la partida a les pròximes eleccions són gent a la quarantena; i ja se sap que els quaranta són els nous trenta. I fins i tot els nous vint, si hem de jutjar certs comportaments adolescents en la indústria de la política.

Líders a la flor de la vida competeixen per governar un país amb prop de deu milions de jubilats, el que no deixa de ser una curiositat. Els avis podrien rebel·lar-se al crit de «que no, que no, que no ens representen!», com en el seu dia van fer els joves irats del 15-M. Una mica de raó tindrien, encara que no tota.

Per més que no els representen des del punt de vista generacional, els governants espanyols tendeixen a tenir cura amb especial zel dels pensionistes. La fàcil raó és que són molts milions i no solen quedar-se a casa a l'hora de votar.

Una altra cosa és que puguin complaure les seves demandes, a mesura que la generació del baby boom es jubili i el nombre de perceptors de pensions es vagi aproximant perillosament a la de cotitzants a la Seguretat Social.

Aquest enutjós problema va intentar resoldre'l per mètodes expeditius el ministre de Finances del Japó, que no per casualitat és el país més envellit del món.

Fart que els pensionistes li desquadressin els pressupostos, Taro Aso –que així es diu el capitost nipó– no va dubtar a reprotxar-los el molt que trigaven a morir-se. Atès que l'esmentat Aso calça ja uns juvenils 78 anys, bé es comprendrà que els jubilats sota el seu comandament refusessin seguir tan dràstics consells. I el ministre tampoc va voler donar exemple fent-se el harakiri, com és natural.

L'anècdota no deixa de resultar inquietant si es té en compte que Espanya és, just després del campioníssim Japó, el segon país del món on els veïns gaudeixen –o pateixen, segons es vegi– la major expectativa de vida.

No hi ha indicis, per fortuna, que els governants espanyols vagin a inspirar-se en la fórmula del ministre japonès, ni a fixar una edat de defunció obligatòria. Ni tan sols el Govern de Rajoy, que va aplicar gairebé al peu de la lletra les receptes del Fons Monetari Internacional per fer front a la crisi del 2012, va arribar a plantejar mesures tan extremes en matèria de pagues de vellesa.

És cert que va agregar un parell d'anys a l'edat de jubilació; però no és menys veritat que va ignorar cert alarmant informe d'aquest mateix FMI. El Fons advertia ja llavors sobre el risc que els estats no poguessin afrontar les pensions dels seus ciutadans, si aquests s'obstinaven a seguir morint més tard del que és aconsellable. Com passa a Espanya, sense necessitat d'anar-se'n al llunyà Japó.

Feliçment, la crisi va portar també la fi del bipartidisme i, com a seqüela, una permanent inestabilitat política des de l'any 2016 fins avui. Els governs tendeixen a ser fràgils i sovint interins, cosa que els impedeix prendre decisions de llarg abast sobre assumptes com el cost de la vellesa.

S'ha produït, això sí, un relleu generacional en el poder; però la mitjana d'edat de la població segueix augmentant inexorablement. A diferència de la pel·lícula dels Coen, aquest comença a ser un país per a vells que s'encarreguen de governar els joves. Pitjor ho porten a EUA amb el septuagenari Trump; i no passa res.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook