La setmana passada explicava que els arbres són fixadors de CO2 que emmagatzemen en forma de fusta. És fàcil arribar a la conclusió que fan falta arbres que creixin, tallar-los i emmagatzemar la fusta, no deixant que es podreixi i torni alliberar el CO2. Si la cremem, també tornem a alliberar el CO2, que és la mateixa quantitat que ha pres per créixer. Se suposa que aquest CO2 de cremar no augmenta el valor acumulat a l'atmosfera perquè es fa durant el mateix període geològic. Per això és bona la substitució d'energia fòssil (carbó, petroli, gas) per biomassa.

Al món hi ha tres grans embornals de CO2 situats a l'equador de la Terra: Amazònia, Àfrica Central i Indonèsia. En tots tres espais hi tenim conflictes de pèrdua de bosc i això ha fet saltar les alarmes perquè accelera el canvi climàtic.

S'ha estudiat que els arbres morts a l'Amazònia emeten 1.700 Gt de CO2 a l'atmosfera cada any, mentre que en un any normal n'absorbeixen 2.000 Gt, amb un balanç net de 300 Gt.

Amazònia té una extensió de 690 milions Ha, el bosc d'Àfrica Central té una extensió de 240 milions Ha i els boscos d'Indonèsia han passat de 145 milions Ha a 91 milions Ha des de 1980. Les pèrdues de superfície forestal són alarmants, afegint-se a les emissions de l'ús de combustibles fòssils de la societat moderna.

La transició energètica ha de consistir a disminuir les emissions de CO2 a zero, però també en l'augment dels embornals de CO2, la reforestació de terres ermes i la substitució de certs cultius innecessaris per boscos. En una superfície de 100 milions Ha s'hi poden plantar 250.000 milions d'arbres, xifres que hauríem de posar en els objectius a assolir.

Però això topa de front amb un aspecte ètic i moral de cada un dels països on hi ha boscos tropicals. Aquesta setmana el president de brasil, Jair Bolsonaro va dir a la ONU que l'Amazones «no està essent devastada o destruïda pel foc». Va continuar dient «els indígenes no volen ser els pobres assentats a les terres més riques del món» i també «és una fal·làcia dir que l'Amazònia és un patrimoni de la humanitat o que és el pulmó del món». Bolsonaro reivindica la sobirania de Brasil i diu que, mentre França o Alemanya dediquen a l'agricultura més del 50% del terreny, Brasil només hi destina el 8% del territori.

La mateixa reflexió es pot fer sobre certs països d'Àfrica. Camerun, República Centroafricana, República del Congo, República Democràtica del Congo i Gabon necessiten desforestar per fer combustible per a usos locals, per vendre fusta i per augmentar superfície agrícola pels seus usos.

Però, així com Àfrica tala per vendre fusta i per usos locals, Indonèsia i Brasil talen per dos objectius: per reforestar amb altres espècies que els permeten més producció econòmica, i per plantar soja a Brasil o per oli de palma a Indonèsia. Ens pot semblar bé o no que es tali bosc tropical per un altre bosc més econòmic, però des del punt de vista de CO2 no és cap disbarat (no parlo de la diversitat aquí). Si el nou bosc creix més ràpid que el de la selva i l'ús de la seva fusta és per disminuir combustibles fòssils o per emmagatzemar, no augmenta el desequilibri de gasos efecte hivernacle. Al contrari, si es tala el bosc de selva per plantar soja que ha d'alimentar el bestiar boví de Xina, d'Europa o d'Estats Units, estem davant un greu problema. I, si es tala bosc tropical d'Indonèsia per plantar palma per exportar l'oli a Europa, Xina i Estats Units, també estem davant un repte important.

Això ens porta a conclusions immediates. Cal disminuir el consum de boví intensiu, que consumeix pinso, i el consum d'oli de palma. Només així podrem disminuir la pèrdua de superfície de bosc tropical. Però Bolsonaro introdueix un element bàsic en aquest debat: els països industrialitzats no tenen dret a demanar que no es desforesti quan ells ho han fet al llarg de la seva història. Caldrà fer propostes justes per evitar la pèrdua de superfície forestal, com per exemple comprar-los la fusta dels espais que ara dediquen al cultiu de soja o palma i subvencionar-los el bosc selvàtic amb un contracte que els desdigui de talar, de valorar la seva riquesa. Si l'Amazònia absorbeix 300 Gt CO2, el valor actual del mercat a Europa seria de 7.500 milions d'euros. La totalitat dels boscos tropicals podrien absorbir 444 Gt, amb un valor de 11.100 milions d'euros que es podrien enviar a aquestes zones amb contractes que obliguessin a extinció d'incendis i a un control per satèl·lit.

L'acord de París preveu un fons per damnificar els països perjudicats pel canvi climàtic, com moltes illes de la Polinèsia o àrees de Bangladesh que es veuran negades per les aigües. Però no preveu accions econòmiques per frenar la pèrdua de superfícies absorbents com els boscos tropicals. Aquest fons verd pel clima avui està format per donacions de 1.548 milions d'euros de França, 1.500 milions d'Alemanya, 1.440 milions de Gran Bretanya i de 150 milions d'Espanya i pretén arribar als 10.000 milions. No anem enlloc. Caldria destinar una part de la taxa futura de CO2 a aquest destí. El món emet 36.150 Gt CO2. Només que es dediqui 1?/t CO2 de la taxa a aquest fi podríem resoldre el problema.

Ara cal que posem en marxa la taxa de CO2. Aquesta setmana Alemanya (el principal fre a la taxa) ha dit que posarà una taxa de 10?/t CO2 el 2021 i de 38 ?/t CO2 el 2025. Alguna cosa s'ha mogut.