Els cementiris haurien de quedar sempre a la cantonada perquè no fes mandra acostar-se al domicili últim dels éssers estimats. En molts pobles és així, de manera que no costa res, en caure la tarda, arribar fins a les seves portes, travessar-les i vagabundejar entre els nínxols, els panteons i els mausoleus. La lògica capitalista també es manifesta aquí, però es tracta d'una lògica capitalista morta. A les grans ciutats, però, els cementiris queden fora dels circuits culturals i sentimentals. Cal anar-hi ex professo, que diria la meva mare.
- Què vol dir ex professo? -li vaig preguntar un dia.
- Deliberadament -va dir ella.
Em va sorprendre la rapidesa en la resposta. Es notava que l'havia meditat amb deliberació.
A Madrid no es pot acabar al cementiri per casualitat. Hi ha d'haver una voluntat prèvia, llevat que hi hagis arribat en condició de cadàver. A Buenos Aires n'hi ha un de famós, el de la Recoleta, que es troba al centre de la ciutat, envoltat de restaurants de carn. És freqüent fer una volta pels seus carrers per fer baixar el menjar. Es tracta, crec jo, de la ciutat dels difunts que més s'assembla a la dels vius.
- Per què m'explica tot això? -diu el meu psicoanalista.
- Perquè aquest matí he recordat aquesta curiosa locució adverbial llatina que feia servir la meva mare: ex professo.
- I a propòsit de què li ha vingut a la memòria?
- He d'anar demà a l'enterrament d'un amic i no tinc ni idea de com s'arriba al cementiri. Només sé que queda lluny de casa.
- Preferiria que l'hi portessin? -diu ella.
- Depèn de com -dic jo.
Vaig anar a València en el seu dia, ex professo, per llançar al mar les cendres de la meva mare, tal com ella havia sol·licitat. Després, moltes vegades, he pensat que estarien millor en un cementiri que poguéssim visitar, sempre que quedés a la cantonada, com la botiga dels xinesos. Cada barri hauria de tenir el seu.
