01 de octubre de 2019
01.10.2019
Diari de Girona

VIURE EN UN SEPULCRE

01.10.2019 | 00:21
VIURE EN UN SEPULCRE

La falta de llibertat, la més fosca de les parcel·les de l'aparell judicial, anul·la la voluntat de les persones, les degrada i vexa fins a convertir-les en ruïnes físiques i morals. Així va definir el poeta Miguel Hernández les presons. En una carta que va enviar a Josefina Manresa, la seva dona, va escriure: «Quan aquella porta massissa de metall es va tancar a la meva esquena, em vaig enfrontar al meu pitjor malson. Sabia que sempre hauria de viure tancat en una cel·la, cerclat per tres parets, un matalàs, un bloc de formigó que actuaria en lloc de taula i un lavabo molt petit».
Miguel Hernández va ser un «pres polític», igual com ara, pesi a qui pesi, ho són Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell i la resta de captius de l'Estat espanyol jutjats a Madrid pel Tribunal Suprem. El poeta va ser detingut i condemnat a mort per ser «milicià de la cultura» –recitava versos a les trinxeres dels republicans– encara que no van poder ajusticiar-lo perquè va morir de tuberculosi al penal d'Alacant el març de 1942. Els polítics i activistes catalans d'ara, igual que ell, tan sols van explicar al poble la possibilitat de canviar el futur, per la qual cosa van ser segrestats quasi dos anys per la seva ideologia independentista. Les presons són cruels i degradants i, per malaurança, continuen sent masmorres de solitud.
Els ciutadans que van votar «sí» al plebiscit de l'1-O són conscients d'aquesta realitat. Els polítics no. Igual que el PSOE, que vol aparentar ser d'esquerres, els partits catalans volen semblar independentistes. Però ni els uns ni els altres són el que diuen que són. L'únic que desitgen és guanyar les eleccions per majoria, sense el suport de les altres faccions. El futur d'Espanya, agradi o no als que proclamen la seva unitat irrefutable, està determinat per l'abolició de la monarquia i perquè l'Estat reconegui Catalunya com una república independent integrada, com a membre de ple dret, en la futura Europa de les Nacions. Un procés que s'ha de dur a terme des del diàleg, el consens, la solidaritat i la ponderació, no des de la intransigència, el patriotisme mal entès, la curtesa de mires, i la malenconia.
Durant els primers anys del franquisme tothom sabia qui era cadascú, i abans de la guerra també. Tot el món coneixia els protagonistes de la Barcelona industrial i la dels sindicats de pistolers pagats per capellans i empresaris que participaven en tota classe de lluites socials. En aquells temps això anava així. Hi havia polítics de tots colors. En els nostres dies és molt diferent. Ningú sap qui és qui. El poble desconeix el que pensen estadistes com Artur Mas, Pere Aragonès, Miquel Iceta o Quim Torra, per posar un exemple. I, el que és pitjor, no es creuen els romanços, acudits i galindaines que pregonen parlamentaris d'ERC com Gabriel Rufián o Joan Tardà al Congrés dels Diputats. Actualment els polítics catalans que es diuen sobiranistes tenen un únic i mateix discurs: la independència. La majoria menteixen. Només els afecten els interessos de cada un dels seus partits, guanyar la majoria per poder governar i seguir gaudint dels privilegis i prebendes que això els comporta. Ningú es creu que els inquieti el futur dels patriotes catalans empresonats injustament, ni l'excusa que s'ha d'esperar la sentència del procés per proposar una rèplica col·lectiva. Si no ho van fer quan els van empresonar, tampoc ho faran ara.
El veredicte serà condemnatori. Els advocats dels sentenciats hauran de recór­rer a les altes instàncies judicials europees per aconseguir el seu alliberament. I això comporta viure en un sepulcre durant molts anys.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook