La transparència

a l'Ajuntament

de Flaçà

Juan Carlos Alonso Anglada Flaçà

Trobo a la bústia el Butlletí informatiu 1 del grup municipal Flaçà Viu-ERC on llegim que, a proposta del grup municipal Junts Per Catalunya, que ostenta l'alcaldia, s'ha aprovat amb el suport de Flaçà Viu la determinació de les festes locals per al 2020. Es conserva la data de la festa petita de Sant Fermí i es canvia la data de la festa major passant-la del dia 12 d'octubre al dia 1 d'octubre. Ambdós grups portaven als seus programes electorals el compromís de transparència i de participació del poble a les decisions de l'Ajuntament. Fa més de cinc anys que el grup que ens continua governant té una proposta de canvi de data de la festa major per al dia 16 de setembre, festivitat de Sant Cebrià, encara pendent de resposta.

Penso que l'1 d'octubre hauria de celebrar-se a tot Catalunya com a diada reivindicativa i de protesta per l'actuació de l'Estat espanyol contra els catalans que volíem votar lliurement i en pau. No hauria, doncs, de ser la festa major de cap poble.

Un canvi de data de la festa major s'hauria de sotmetre a consulta popular entre els veïns i optant entre les dates que es proposin. Té prou importància com per ser triada per tots els vilatans i no només pels seus representants a l'Ajuntament. Un parell d'exemples vistos a la premsa d'aquesta setmana:

«L'Ajuntament de Vidreres (Selva) convocarà una consulta popular per decidir si eliminen els correbous de la festa major o no.»

«L'Ajuntament de Sant Julià de Ramis convocarà una consulta popular i demanarà si els veïns volen canviar el festiu local del 25 de juliol per l'1 d'octubre.»

Em sembla encertat fer desaparèixer la festa del 12 d'octubre i substituir la diada espanyola, amb la qual no tenim cap ­empatia, per la diada de l'1 d'octubre. Però una festa major és una altra cosa. És la festa del nostre ­poble.

Indefensió absoluta davant d'uns llogaters

Sandra Gavilán i Camps

Tenim lleis que protegeixen els llogaters però en canvi deixen els propietaris desarmats davant els abusos dels inquilins. Dic això pel cas viscut per la meva mare, que ha tingut la residència familiar d'estiu llogada a una parella els últims quatre anys. Ara que s'ha acabat el contracte i han marxat, no tinc paraules per descriure l'estat en què han deixat la casa. Bruta fins a fer fàstic, amb mobles, làmpades i finestres trencades, parets amb forats... S'han endut mobles i han deixat el jardí en un estat lamentable, amb plantes mortes i excrements de gos per tot arreu... Quan la meva mare ho va veure, es va posar a plorar. Però el pitjor ha vingut després. Tot han estat traves. L'advocada creu que hem tingut sort, perquè els llogaters ens han tornat les claus, diu que hi ha casos en què no ho fan, estan mesos sense pagar i els propietaris no poden fer res per recuperar la casa. La llar estava assegurada, però la companyia no vol iniciar cap tràmit si no posem una denúncia per la via penal. I quan anem a posar-la, els Mossos ja ens avisen que probablement quedarà arxivada. Sentim una impotència absoluta. El cost d'arreglar la casa i posar-la de nou en condicions supera, de molt, la fiança que en el seu moment van pagar els arrendataris. I mentrestant, els nostres antics llogaters, amb tota impunitat, hauran trobat una nova llar llogada a un altre propietari que, com ma mare, confiarà que la justícia actuarà si hi ha cap problema... No entenc aquest sistema legal que protegeix el culpable i deixa la víctima sense cap opció de defensa. Igual que bancs, asseguradores i altres entitats treballen amb registres de morosos, s'hauria d'establir en l'àmbit immobiliari una llista negra de llogaters indesitjables pel seu comportament incívic, més enllà de la seva solvència.

Nyam-nyam

salvador tarradas gualta

En aquests dies moltes raconades dels rius de l'Empordà esclaten de grogor amb la florida de les nyàmeres. Els infants del segle passat associaven el començament del curs escolar amb la florida d'aquesta planta vinguda d'Amèrica del Nord, que constituí una de les bases dels conreus extensius. D'aquest gira-sol en miniatura, a Catalunya en van dir patata de canya i a l'Empordà nyàmera. El seu nom deriva de l'antic verb nyamar, que vol dir menjar. En una ocasió, vaig sentir dir a la dona d'un vell pescador de la costa de Palafrugell: «Demà nyamarem es niu a aigua Xellida...». L'onomatopeia de menjar amb avidesa, nyam-nyam, que s'ha escampat per tot el món prové, ni més ni menys, d'aquest antic verb català que, igualment que la nyàmera, roman com una reminiscència del passat empordanès.