Va ser mal rebuda a Catalu­nya la notícia, malgrat que era força previsible veient la malentesa entre el PSOE i la resta de partits, de la convocatòria d'uns nous comicis el 10 de novembre. També ho desaprovà la gent que havia votat al mes d'abril i els gabieja anar als col·legis electorals amb tanta freqüència; consideren que ells ja van fer la feina, en canvi els partits, no, i si no saben feinejar bé, que ple­guin.

Mal acceptada igualment per molts partits que haguessin preferit esperar el 2022. Haurien preferit que s'hagués produït un pacte entre Unides Podem i el PSOE, que Pablo Iglesias i Pedro Sánchez haguessin deixat les qüestions personals i haguessin optat per formar un govern de coalició progressista o un govern en minoria del PSOE i amb el suport extern d'Unides Podem.

Alguns partits que es presenten a Catalunya estaven preparats (ERC, JXCAT, PSC, Cs i PP) per a la nova convocatòria. No els agradava com s'havia enredat tot, la intransigència dels uns i dels altres, però a alguns com la Lliga Democràtica, tutelada per Manuel Valls, i el PDeCAT (ex-CiU) de David Bonvehí, Neus Munté, Marta Pascal i, entre vestidors, Artur Mas, els ha enxarpat amb el pas canviat perquè no sé si tindran temps per organitzar-se i presentar unes llistes ben elaborades en les quatre demarcacions electorals catalanes.

Aquí molts quan van conèixer la convocatòria d'uns nous comicis van exclamar «no votaré». També he llegit i escoltat autocrítiques d'aquells que proclamen: «Som massa mesells, massa covards», «no sabem reaccionar amb coratge davant els ineptes polítics que a l'estiu en lloc d'organitzar el govern van fer una mandrosa becaina». La irritació de la ciutadania contra la ineficàcia dels líders per fer un govern estable acostuma a ser momentània.

Ara són molts els que blasmen contra els polítics, els maldiuen i asseguren ostentosament que no votaran el 10-N. Molts d'aquests no aniran als col·legis electorals perquè aquests nous comicis no arreglaran res, ans enfosquiran més el resultat de l'abril. Tot romandrà igual així doncs no té cap sentit votar. Però aquest plantejament actual s'esvaneix en els dies abans de les eleccions, després emergeix amb força el deure moral de ciutadà responsable, la urgència de votar per por que pugi la dreta (si tu no hi vas, en Franco torna disfressat de Vox) o l'esquerra, o que els partits nacionalistes en surtin malparats.

Cert que hores d'ara alguns comentaristes intueixen que l'abstenció serà alta; això sempre s'acostuma a dir alegrement però quan s'ensumen les urnes es produeix una embranzida emocional i la gent acaba dipositant el vot sempre que interpreta que la situació política és vidriosa, si és calmosa no voten, cosa que significa un senyal de bona salut democràtica.

Segons l'última enquesta d'opinió del CIS, s'ha disparat la preocupació per la política, acompanyada de la percepció que patim una mala política. Si hom està pendent d'alguns informatius i tertúlies, corrobores aquest sondeig, però si et desmarques de la gent informada, i parles amb aquells que no llegeixen la premsa, ni estan pendents de les notícies, ni entren en els fòrums polítics, per a ells això és una bassa d'oli. Hi ha doncs un sector social exageradament molt capficat i un altre que gens. Com sempre.

Catalunya indiscutiblement bull. Vivim una situació que alguns han definit com situació de pànic, cosa que significa que la tensió que es produeix i la que es produirà coneguda la sentència del procés amb uns càstigs severs serà insuportable. En l'article de la setmana passada manejava la possibilitat que Pedro Sánchez apliqués per intentar apaivagar el desconcert l'article 155 de la Constitució, però amb més duresa que ho va fer Mariano Rajoy, que es traduiria en un control per part de l'Estat de tots els sistemes repressors armats, el cessament de persones que ocupen càrrecs rellevants pel seu compromís amb la causa independentista i el buidat ideològic sobiranista de la corporació de ràdio i televisió de la Generalitat, la destitució fulminant dels homes i dones més significats i el nomenament d'un nou director general. Una televisió folklòrica, bilingüe i d'entreteniment.

Abans que es produeixi la fosca tempesta i tant de bo m'equivoqui, Catalunya viu amb expectació l'actitud d'ERC, que segons l'última enquesta esdevindrà el partit guanyador, tot indica que, fins ara, la direcció d'ERC té la intenció de deixar d'entremaliejar-se, afluixa tot abandonant la via unilateral i vol amistançar-se amb el govern central, amb el PSOE, tanmateix ja es veurà com reacciona la seva militància, més calmada que anys anteriors. Es deia que ERC no sabia què volia ser de gran, la seva trajectòria política mostra unes preferències com a companys de viatge força inexplicables. JxCAT, que retòricament aposta per l'enfrontament pacífic (enfrontament i pacífic és un oxímoron), ha pactat a la Diputació de Barcelona amb el PSC. Quanta confusió!

A Catalunya es presenten molts partits. Un de nou, la Lliga Democràtica, un partit que proclama un tarannà moderat, ser de centre dreta i d'obediència catalana; una de les fundadores, l'Eva Parera, ha plegat perquè creu que és una fotocòpia de CiU, fins un del consellers d'en Pujol, A. Fernàndez Teixidor, és el polític més rellevant.

La nit del 10 de novembre serà probablement la nit que alguns per excés de confiança en les enquestes maleiran la convocatòria d'aquestes eleccions.