Fa poques setmanes la majoria dels mitjans de comunicació de casa nostra i de la resta d'Europa van dedicar informacions i comentaris a un fet puntual que va provocar moltes opinions en contra i algunes a favor. Aquest fet és la demolició parcial d'un pont -l'anomenat dels Forats- d'origen medieval -segle XIII- en la localitat de Tournai, a Bèlgica. Com he dit, la majoria dels comentaris tractaven aquesta demolició parcial com una falta de respecte a un testimoni petri del passat, suposadament un patrimoni que calia conservar tal com estava. Les autoritats municipals belgues que van aprovar modificar l'estructura del pont van rebre qualificatius de tota mena i per a gairebé tots els gustos. Cal afegir que la immensa majoria de comentaris crítics amb la decisió estaven fonamentats sobre unes suposicions i no sobre la realitat històrica del pont. I dic això sense prendre part ni partit per cap de les opcions.
La decisió dels responsables municipals tenia la finalitat d'augmentar l'espai de pas pel canal fluvial sota el seu arc central, de manera que puguin transitar embarcacions de major volum i tonatge que les que abans podien fer-ho. De res van servir les queixes i protestes de persones belgues, ni les d'experts en arquitectura i patrimoni, que demanaven que no es portés a terme la demolició parcial.
He dit que hi va haver comentaris infundats. Perquè el que es ben cert és que el pont «medieval», que havia estat construït entre 1281 i 1329 com a part de la segona muralla de la localitat, no era medieval si més no en la seva totalitat: el seu arc central, l'afectat per les obres d'ampliació, havia estat destruït durant la Segona Guerra Mundial i va ser l'any 1948 quan va ser reconstruït però d'una manera diferent a l'original. En concret es va elevar en 2,5 metres la seva alçada i es va utilitzar formigó que va ser folrat o revestit exteriorment amb pedres per mantenir l'aparença d'antiguitat.
L'última setmana d'agost vaig fer unes visites a diferents ciutats alemanyes de la conca del riu Rin, i en cap moment vaig trobar que cap guia turístic, entre ells una llicenciada en Història de l'Art que demostrava grans coneixements, deixés d'explicar quins pocs monuments no havien estat destruïts durant la Segona Guerra Mundial i posteriorment reconstruïts de la manera més semblant a com havien estat originalment. El mateix havia viscut fa uns anys a les també ciutats bombardejades alemanyes de Leipzig i Dresde.
Davant la notícia sobre el pont de Tournai vaig reflexionar sobre els interessos del present i del futur a curt i mitjà termini i sobre fins a quin punt el progrés acostuma a ser anteposat a la conservació del patrimoni heretat del passat. Vaig evocar la destrucció gairebé total de les muralles de Palma i de tantes altres ciutats que uns suposats líders intel·lectuals progressistes de finals del segle XIX i principis del XX van demanar amb insistència al crit de viva la modernitat i amb la finalitat de millorar les condicions d'higiene, circulació i, sobretot l'expansió urbana extramurs de les ciutat. I vaig arribar a la conclusió que aquells fets van ser històricament molt més greus que l'ampliació de l'arc d'un pont que havia estat reconstruït fa 71 anys i ni tan sols com havia estat al segle XIV.
