La primera prova va ser la Diada. Va ser l'11 de Setembre amb menys manifestants dels últims set anys, però les entitats sobiranistes van salvar els mobles. La segona prova era l'aniversari de l'1-O. Ahir els partits del Govern estaven eufòrics per haver arribat a un consens de mínims. El resultat va ser una declaració conjunta o, tal com va reconèixer molt gràficament el portaveu dels republicans Sergi Sabrià, un acord suficient com per fer-se la foto. A l'hora de llegir la declaració al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat, i mentre enumerava solemnement els compromisos del govern, el president Torra va perdre momentàniament els papers. L'episodi podria ser una metàfora que va acompanyar la promesa «d'avançar sense excuses cap a la república catalana perquè sigui una realitat». Aquest cop serà un compromís fàcil de complir; no hi haurà excuses, però és que tampoc hi ha ni terminis ni objectius concrets i avaluables. El Govern recula i no és l'únic. La tercera prova que haurà d'afrontar l'independentisme de forma imminent serà quan es conegui la sentència del judici del procés. Ahir, l'expresident Carles Puigdemont va demanar una participació massiva dels independentistes a les eleccions espanyoles com a resposta a la sentència del Suprem. Puigdemont va ser tan contundent avalant la desobediència civil com rebutjant la institucional. Això li va valdre les crítiques de la CUP, que, d'altra banda, no cal oblidar-ho, ha despenjat els símbols independentistes de l'ajuntament de Berga i ha decidit presentar-se per primer cop a les eleccions a les Corts espanyoles. Convençuts de les dificultats creixents per omplir els carrers i alertats de les conseqüències del procés ara els partits esperen que les urnes els avalin l'única estratègia que realment comparteixen: que desobeeixin els altres!
