Associada a la tardor, la malenconia. Júlia Kristeva diu que la malenconia és un país secret d'una bellesa inaccessible. Què hi ha en aquest país que tant ens atreu? Potser, la inaccessibilitat de la seva bellesa. Per què ens agraden les coses que no tenim la certesa de posseir? Només arribam a estimar les coses que sabem de cert que no tindrem mai. I això ens entristeix, naturalment. El gust de la tristor és una vella fascinació humana, sovint vinculada a certs individus excepcionals. Els antics grecs pensaren que la malenconia, aquesta tristor que ens atreu i commou, era pròpia d'herois, filòsofs, poetes, artistes. Per què els artistes tendeixen a estar trists? Per què tendeixen a deixar-se endur per aquest mal de viure sublim i amarg alhora?

Però tot ha canviat. L'altre dia vaig trobar un poeta conegut -un molt bon poeta- en un restaurant que s'empassava un bon tall de porcella rostida assaonada amb un vi potent. Era un vi de la terra. Tot d'una vaig veure que no estava deprimit, i potser la porcella era una mena de cuirassa amb què es revestia a fi de protegir-se de les tristors i la pena, tan pròpies de la tardor mediterrània. La seva poesia -he de dir-ho en veu baixa- és malenconiosa i trista, com tocada per un deix d'amargura. Ningú no seria capaç d'imaginar-se, en llegir els seus versos, que no sigui un home tristot, desganat i magre. Un romàntic que s'embadaleix davant les postes de sol quasi tant com davant la porcella rostida. I és que la porcella i la tristor no estan barallades.

El sol ha començat a baixar, els dies s'escurcen molt a poc a poc i les nits s'allarguen. Tot just som al començament de la tardor i aquests canvis encara són poc perceptibles. El temps posseeix els seus propis ritmes, la seva manera d'avençar, diferent de la dels humans. Sobretot diferent als compassos del món d'avui, sempre en línia recta, cap endavant. Mol diferent del món natural que és circular i cíclic. Una de les coses que més m'ajuda a viure és la certesa que tornarà l'estiu amb les seves festes plenes de colors i alegria, tornarà la primavera i els arbres s'ompliran de brots tendres, tornarà l'hivern amb les seves fredors i, potser, farà neu a la Serra. Tornaran les coses de sempre i seran noves, però seran les mateixes de l'any passat, i de l'altre, i de l'altre. I tornaran a repetir-se, però no seran del tot iguals, perquè la vida sempre és infidel a la vida.

Enyor aquelles tardors en què una mica de mal temps omplia els carrers, una mica de brusquina, una mica de vent, l'aire fresc, les fulles dels arbres -les fulles mortes- escampades per la ciutat. Aquelles tardors eren propícies per a la malenconia, aquest país secret, i bell, i inaccessible. Per Tots Sants la gent treia els abrics dels armaris i acudia als cementiris amb la roba d'hivern. Les flors de tardor eren les flors dels morts; els crisantems, les dàlies, les roses místiques, les veròniques. I els panellets d'ametlles i pinyons són la reminiscència d'aquells fruits secs que els antics més antics deixaven a les tombes perquè els que partien d'aquesta vida tinguessin de què alimentar-se durant el trajecte que mena al més enllà. Aquests dies he assistit a la presentació d'un poemari d'aquell poeta que vaig trobar al restaurant aferrat al tall de porcella. Els seus versos, malenconiosos i decadents, portaven enganxada una tristor infinita. Era com si tractàs de fer el retrat un mica lúgubre del nostre temps. Un retrat de tardor, encara que costi tant d'arrencar, encara que persisteixin els dies calorosos d'estiu i no acabi d'arribar la mica de plugim imprescindible per a la malenconia.