03 de octubre de 2019
03.10.2019
Diari de Girona

Aquelarres de l'abstenció

03.10.2019 | 00:23
Aquelarres de l'abstenció

Totes les consultes sociològiques corroboren el mal moment de la política, el seu descrèdit popular. Tan generalitzada es troba la mala imatge dels polítics actuals ?locals, nacionals i estrangers, no hi ha col·lectiu terrenal que se salvi? que venen ganes de posar-se a defensar-los, encara que per a això ja hi ha els gabinets de premsa oficials i els anomenats mitjans afins, que comencen a ser legió tenint en compte les dificultats financeres per les quals passa el negoci de la informació en totes les escales. La independència, sempre tan relativa, i els llocs de treball només poden sostenir-se, qualsevol que sigui el cas, amb un compte de resultats equilibrat.


Passa, a més, que el públic ?la gent de la qual parlava Abraham Lincoln?, els votants en suma que decideixen el repartiment de les quotes de poder polític en la democràcia parlamentària, disposa ara d'eines molt eficaces i ràpides per generar opinió. Fins a l'arribada d'internet i el desenvolupament de les xarxes socials a través de la telefonia mòbil, eren les elits polítiques, intel·lectuals i periodístiques les que modelaven l'opinió pública. Ara, és el mateix públic el que construeix el seu estat d'opinió, o almenys ho intenta, o creu que ho està fent.


Com es podria esperar d'una lluita pel poder, els nous instruments de comunicació també estan infiltrats i intervinguts per interessos, tantes vegades inconfessables. Sabem de l'existència de notícies falses, les fake news, o hem seguit de prop les informacions sobre la intervenció de hackers russos a les eleccions americanes, el trasllat novel·lesc de la qual a serial de televisió, com en el vistós exemple de Homeland, dona compte de fins on podríem estar sent manipulats pels avenços de la ciència informàtica i els seus sofisticats i silenciosos registres.


Però no cal anar-se'n tan lluny ni especular literàriament per alimentar un argument de nova novel·la negra pròxima a l'estil Ferran Torrent. En el nostre propi país, quan tot just se certificava el fracàs per a la formació d'un Govern estable que ens aboca a noves eleccions el proper novembre, començaven a circular milers de missatges digitals que posaven a parir els polítics, a favor de la desafecció del votant del carrer i viralitzant crides al boicot de la missatgeria oficial a la qual obliga la llei sobre els comicis. Un significatiu aquelarre propici per a l'abstenció.


La campanya electoral, és evident, fa dies que ha començat però ara comprovem que les trinxeres ja no estan en els informatius de la tele, sinó al Whatsapp o als murs de Facebook. No ens resulta estrany, per exemple, que molt recentment Twitter hagi comunicat l'anul·lació de més de 250 perfils falsos que pertanyen a un mateix partit polític, i el mateix està passant a Instagram i fins a Linkedin. En aquesta ocasió han enxampat el PP però és bastant probable que tots practiquin activitats d'aquesta naturalesa o semblants per intentar guanyar la batalla de les xarxes, la mateixa que va propiciar el fenomen Obama, les primaveres àrabs, el Maidan ucraïnès o les ultimíssimes protestes a Hong Kong.


Hem d'acostumar-nos i relativitzar aquesta efervescència de realitats paral·leles que la tecnologia ens ha proporcionat i que van en augment i en capacitat de persuasió. Dit això, i com que encara ens queda molt recorregut abans que les instàncies educacionals més sensates reequilibrin el maremàgnum a què hem arribat, convé no deixar-se portar, mai, per les aparences digitals ni enrolar-se en iniciatives antisistema i semblants que ens transmeten via telefònica. És cert que hem perdut la innocència amb la democràcia, que la política s'ha convertit en una cooperativa de treball per a uns quants milers d'espavilats, però la solució ?en plural, millor? no passa per tirar-se a la muntanya de la revolució, abraçar la causa populista o feixistitzar-se davant la política. No és això, per descomptat.


No sé on, realment, hi ha l'inconvenient de votar un cop o dos, o els que siguin necessaris. Sona ridícul criticar aquesta circumstància per més que el resultat, novament, provoqui una impossible sortida neta a la governabilitat. A Catalunya, per exemple, passa tot el contrari, ens entestem a repetir eleccions amb la vana esperança que algun dia perdin els independentistes i no hi ha manera: dos milions de votants no baixen de les seves conviccions i mantenen l'aposta davant l'Estat tot i la decadència dels seus dirigents. I no és consol que, al Regne Unit, el Brexit faci ja més de tres anys que destrueix els fonaments polítics del país que presumia de model parlamentari. Ni que a Israel la repetició d'eleccions tot just hagi solucionat un moviment d'un parell d'escons. D'Itàlia, millor no parlar-ne; mentre, a l'estable Alemanya, la successió d' Angela Merkel al costat de la seva recessió econòmica ha desfermat els temors a una inestabilitat que espanta el mesurat ciutadà alemany. En molts llocs hi ha problemes.


Amb tot, no s'han d'entendre aquestes línies com una exculpació dels nostres polítics actuals, particularment dels líders que han acabat per enfilar-se al timó de comandament d'uns partits massa preocupats per la seva supervivència laboral. La manca d'afinitats polítiques que ens aboca a la repetició electoral ha estat massa mediocre i previsible, plena d'artificis i paranys. Un conyàs, la veritat. I això és el que, a la fi, més molesta, que a sobre et cobrin l'entrada per una funció tediosa. És el que hi ha, la frase de moda que no pot ser més cínica i depriment. Però no es queixin de tornar a votar, perquè és l'únic estimulant, que ens preguntin de veritat què opinem d'aquesta cerimònia de la confusió.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook