Els dos catalans més independentistes que mai he conegut van reaccionar amb determinació i eficàcia contra la violència quan el moment ho requerí. I no només no van deixar de ser independentistes sinó que prestigiaren l'independentisme amb la seva profunda, valenta, compromesa actitud.
El president Pujol derrotà Terra Lliure. Primer la tornà inviable i després, amb l'ajuda d' Àngel Colom, l'extingí. No va dubtar. No els anomenà mai patriotes. Col·laborà amb la Guàrdia Civil. Posà tot l'interès en la immediata erradicació. L'acord final el signaren Colom i Rafael Vera, secretari d'Estat per a la Seguretat que fou dels governs de Felipe González des de 1986 fins al 1994. Colom encara conserva el clauer amb tricorni de plata que Vera li regalà i perdura el reconeixement i l'afecte de dos homes que des de plantejaments ideològics molt diferents, i que tots dos van continuar, asseguraren la civilització fent la pau.
Quan Joan Laporta accedí el 2003 a la presidència del Futbol Club Barcelona, el seu primer objectiu, i el seu primer èxit, fou acabar amb els Boixos Nois. Cal dir que Laporta no hauria estat mai president sense el vot de la facció violenta de l'afició. Se'l trobà de casualitat i sense voler-lo: els Boixos l'hi donaren per evitar que un jueu ? Lluís Bassat? arribés a president. Laporta podria haver contemporitzat amb ells, deixar-los fer a canvi de l'involuntari favor que li acabaven de fer, però prengué la decisió contrària, i correcta, d'anar a buscar-los i aconseguí expulsar-los, pagant, això sí, l'altíssim preu que intentessin assassinar-lo i que des d'aleshores ençà ell i els seus fills van haver de dur seguretat.
El primer independentista de Catalunya s'ha dit sempre Jordi Pujol i Soley. Ho és des que té ús de raó. Ho és des que va escriure Des dels turons a l'altra banda del riu. Ho és des que va anar a la presó, i no em refereixo a l'estança, sinó a quan decidí anar-hi protagonitzant els Fets de Palau. Dissimulant de vegades molt i de vegades gens, tot el que el president ha fet ha tingut l'únic objectiu de l'alliberament nacional de Catalunya, i a cada moment va estirar el braç fins allà on calculava que podia arribar-li la màniga, perquè coneixia millor que ningú els catalans i no volia que el país se li trenqués, com els ha passat a aquests imbècils d'ara.
Joan Laporta ha estat el president més independentista que ha tingut el Barça. Ha estat el president més independentista que ha tingut el Barça més universal de tots els temps. Ell va ser qui va posar el Barça al centre de la reivindicació política del sobiranisme, i si Sandro Rosell i Bartomeu han continuat fent costat al moviment ha estat per inèrcia, perquè haguessin quedat molt malament desdient-se'n, però no perquè se l'estimessin de veritat. Una de les primeres i lamentables actuacions de Sandro Rosell quan arribà a president va ser restituir, amb un altre nom però amb els mateixos privilegis, com a mínim una part del que foren els Boixos.
La indigència intel·lectual amb què sobretot Quim Torra, i també Puigdemont, tot i que en els darrers dies sembla que s'ha mirat de corregir una mica, s'han posicionat en favor dels detinguts per la Guàrdia Civil acusats de terrorisme no subratlla el seu patriotisme sinó la seva calamitat. Persones molt més intel·ligents, patriotes i valentes que ells, que arriscaren llurs vides per una idea de Catalunya, es comportaren amb molta més decència i molta menys frivolitat. El problema de Puigdemont i de Torra és que són molt poca cosa. No tenen cap prestigi, cap entitat. El gran xef argentí Miguel Sánchez Romera diu que la bondat sense intel·ligència no té cap mèrit. El mateix pot dir-se de l'amor a un país. Un idiota és un idiota i tot el que ve després no importa.
L'independentisme volia prendre el Parlament i ocupar-lo durant dies com a resposta a la sentència del Suprem. I quan dic l'independentisme em refereixo també a l'ajut amb què els CDRs comptaven. I tot i que efectivament ha estat un cop molt dur que la Guàrdia Civil n'hagi detingut els organitzadors, així com els que preparaven explosius per a diferents sabotatges, el càstig més sever, una vegada més, se l'ha procurat l'independentisme ell mateix amb la torpesa de no desmarcar-se, encara que sigui cínicament, de les accions violentes caient en el seu victimisme absurd, indigne i culpable.
Sense intel·ligència res no té cap mèrit, ni cap sentit, i la creació política és inútil. No és que Espanya sigui més forta, ni que tingui més tancs, ni que tingui més porres. És que els independentistes són més rucs, més tanoques, més palestins, més col·leccionistes de derrotes. No sé què és pitjor, si que la teva arma secreta depengui del que facin els pelacanyes dels CDRs o que no siguis capaç de distingir entre la drecera que pot salvar-te i aquesta lamentable emotivitat de samarreta esportiva i bengala que tu creus que anima el teu equip quan en realitat només et desprestigia, et posa al radar de la Policia i finalment et destrossa.
