03 de octubre de 2019
03.10.2019
Diari de Girona

Sobre la legitimitat del procés

03.10.2019 | 00:23
Sobre la legitimitat del procés

Segons afirmava fa algun temps Elisenda Paluzie, presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), «el Parlament no ha anat en la direcció del que l'ANC va votar en el seu full de ruta». Sembla clar que, per a l'independentisme més radical, aprovar les lleis de transitorietat del 6 i 7 de setembre del 2017, començar a construir estructures d'estat, portar a terme un referèndum sense prou garanties jurídiques ni reconeixement internacional, i declarar la independència unilateralment i per majoria simple del Parlament català va ser insuficient. Tanmateix, segons els articles 222 i 223 de l'actual Estatut d'Autonomia de Catalunya «l'aprovació de la (seva) reforma requereix el vot favorable de les dues terceres parts dels membres del Parlament (...), la ratificació de les Corts per mitjà d'una llei orgànica i el referèndum positiu dels electors de Catalunya». Si la reforma suposa una modificació tan transcendent com la proclamació d'un nou estat, sembla que s'hauria d'esperar que aquesta majoria fos igual o més àmplia que la que marca l'Estatut.


Per raons ben diferents a les de l'ANC, ni el Parlament Europeu, ni el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ni tampoc el Tribunal Europeu de Drets Humans no han donat la raó al Govern català, ni han considerat que s'hagin limitat els drets fonamentals. La unilateralitat, impulsada per Puigdemont i els seus, no s'ha mostrat gens útil en un context europeu i internacional que no preveu l'autodeterminació si no és a través d'un procés negociat, com va ser el cas d'Escòcia. Els dirigents europeus, amb Angela Merkel al capdavant, donen més suport a « l'unité indissoluble de la République», que Emmanuel Macron proclamava en la seva darrera visita a Còrsega, que a la creació de nous estats a Europa. I, és cert, ningú pot negar que Catalunya aporta a Espanya força més del que rep, però no és massa diferent del que passa a la Unió Europea, on Alemanya, França o Holanda, entre d'altres, aporten molt més del que reben, mentre Bulgària, Romania o Croàcia reben molt més del que aporten.


La via unilateral cap a la independència, tal com s'ha portat, és perfectament comparable, no tan sols a una declaració similar a Flandes o Irlanda del Nord, sinó també a la instauració de la República a Bèlgica, els Països Baixos, Dinamarca o Suècia, sense una majoria constitucionalment suficient, i amb un referèndum amb el 25 o 30% de participació, cosa que crearia una crisi constitucional d'enormes proporcions. Per altra banda, no seguir una via pactada pot portar, en cas d'arribar a una secessió més o menys efectiva, a un reconeixement internacional nul o molt limitat, sense el qual difícilment es pot arribar a ser membre de ple dret de les Nacions Unides (ONU). Un estatus que avui no tenen estats parcialment reconeguts com Palestina, Kosovo o Taiwan, malgrat que els dos primers gaudeixen del reconeixement de més d'un centenar de països.


El procés i la relació amb la resta d'Espanya divideix avui gairebé per la meitat, fins i tot territorialment, als ciutadans de Catalunya. Per una banda tenim una Catalunya metropolitana en forma de mitja lluna, majoritàriament no independentista, que va des de Tarragona-Reus-Salou pel sud fins a Blanes-Lloret pel Nord, seguint tota la costa, Barcelona inclosa, i amb Martorell, Terrassa, Sabadell o Granollers marcant el perímetre no costaner. Per altra, la Catalunya interior, amb poblacions en general més petites, tret de les ciutats de Lleida i Girona, un territori de majoria clarament independentista. Aquesta profunda divisió del país va portar, sorprenentment, a que un partit tant poc arrelat a la societat ni a les institucions locals com Ciutadans es convertís en la força política més votada a les darreres eleccions al Parlament. Ho va ser en el conjunt del país, però també a les 10 principals ciutats de Catalunya i a 8 de les comarques més poblades.


Però, ara que estem a prop de la promulgació de la sentència, i més enllà dels molts errors del procés, no ha estat just que els seus líders hagin estat tot aquest temps en presó preventiva, ni que fossin acusats de delictes de rebel·lió que poden comportar condemnes molt dures. No serà fàcil, però caldria esperar una sentència d'absolució en alguns casos i moderada en els altres, i en tot cas confiar en un posterior indult. Certament, defensar la independència d'un país és tan legítim com defensar una república en una monarquia o, el socialisme en una societat capitalista, a aquestes alçades del segle XXI, això s'ha de fer amb totes les garanties democràtiques, si és que algú pretén ser reconegut més enllà de les pròpies fronteres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook