A mi m'agradaria un procés cada dos anys, o sigui, cada cop que en finalitzem un -com és ara el cas-, iniciar-ne un altre. Ja sé que la majoria de la gent, d'una banda i de l'altra, considera que el procés ha sigut perjudicial, però això és perquè no s'ha aturat a pensar en els beneficis que n'hem tret. Jo mateix -a banda de la quantitat d'articles que em soluciona- gràcies al procés he conegut molta gent interessant. Estic parlant de desenes de persones, la majoria contràries al llacisme, que continuarien essent desconegudes per mi i amb les que, gràcies al procés, comparteixo trobades, cerveses, àpats i, essencialment, moltes estones de riure. Riure és el que més fa la gent no llacista quan s'ajunta per parlar del llacisme, no ho podem evitar. La gent que no combrega amb el llacisme és gent amb sentit de l'humor, en contrast amb els llacistes, que a la que et descuides et surten amb «d'aquestes coses no es pot fer broma» o amb «no estan els temps per a sarcasmes» i et treuen totes les ganes de fer un acudit a costa de la darrera ocurrència d'algun dels dos presidents que patim els catalans, si és que no són tres quan vostès llegeixen això.

Més enllà d'aquesta rica experiència personal, el procés ens ha ensenyat coses als catalans en general. Ens ha ensenyat que en el món real no n'hi ha prou de desitjar una cosa i comptar fins a deu, perquè succeeixi. El Parlament desitja que la Guàrdia Civil marxi de Catalunya, i aquí segueix. Amer desitja ser un municipi sobirà i independent, i no hi ha un sol vilatà que hagi trencat DNI i passaport, per si de cas. Presidentorra desitja desobeir, i retira una simple pancarta quasi abans que el jutge hagi acabat d'escriure el requeriment. Hem entès així mateix que ni manifestacions ni llaços grocs treuen ningú de la presó, i aviat entendrem que tampoc no influeixen en les sentències. Els catalans hem sigut sempre un poble de desitjos magnífics, si per nosaltres fos, el canvi climàtic ja s'hauria solucionat, la fam al món seria un mal record, i la Republiqueta seria la Dinamarca del sud. Ha hagut de venir el procés a recordar-nos que els trens dels desitjos van al contrari de la realitat.

Una de les majors sorpreses ha sigut descobrir que la policia pega, inclús arribat el cas tira portes a terra. Els catalans estàvem convençuts que els agents demanen: «Sisplau obri la porta, sisplau deixi passar, sisplau doni'm aquesta urna», sisplau, sisplau, sisplau. Crèiem que no porten porres sinó pals de majoret, per després desfilar tots junts, detinguts i policies, cap a comissaria sota una pluja de confeti. Ens hem fet adults, ens ha costat segles i bufetades, però ens hem fet adults.

Tanmateix, l'ensenyament més important del procés ha sigut descobrir-nos que els catalans també van a la presó, fins i tot n'hi ha que fugen per evitar-la. A Catalu­nya vivíem en la creença que les presons s'havien construït per ingressar-hi xarnegos, immigrants i gent de la més baixa estofa, individus que ens molesten a la vista i als narius. O sigui, el lumpen. I segurament és cert, però ara hem sabut que el lumpen també pot ser català.

Que l'economia se'n ressenteix, que hi ha gent a la presó, que es van rebre unes quantes garrotades, que comença a haver-hi grups violents i que la Rahola no calla? Això no és res, comparat amb el que hem rigut i el que hem après. Reclamem un altre procés.