Acabem de passar l'11 de Setembre i l'aniversari dels fets de la tardor del 2017. Aquest 11 de Setembre ha demostrat la força que l'independentisme manté tot i la seva ­desorientació i divisió i el seu «okupacionisme» persistent, han acaparat altre cop la festa de tots amb banderes i símbols partidaris, amb la qual cosa han tornat a excloure més de la meitat dels catalans. Ha sigut un 11 de Setembre més de tristesa que d'alegria, de desengany que de futur. La gent sap que els van enganyar però continua manifestant-se i no admetent que la festa hauria de tornar a ser de tots els catalans. Ho era quan anàvem al monument de Rafael de Casanovas amb els grisos al darrere i amb senyeres, la bandera de tots els catalans, i ho va ser durant anys de democràcia fins que els independentistes es van apoderar de la festa i van canviar la senyera per l'estelada.

Els que van promoure les lamentables sessions parlamentàries del 6-7 de setembre del 2017 no han reivindicat l'aniversari, han procurat passar-hi de puntetes, no he vist cap portada als mitjans de la secta, cap roda de premsa del president Torra, ni del suposat exiliat, ni d'ERC o de la CUP reivindicant l'aniversari. Els de l'Assemblea de Catalunya i d'Òmnium Cultural, que es diuen representants del poble sense haver passat per les urnes que tant reivindiquen, també han mantingut un profund silenci.

Per si ho han oblidat entre tant silenci, els recordo que aquells dies es van «aprovar» (és un dir) les lleis de «transitorietat jurídica» i del «referèndum». La llei de transitorietat jurídica pretenia que es podia fer el traspàs de poders passant de la legalitat a la legalitat sense trasbals. La realitat era que el seu redactat era un nyap que, cas d'aplicar-se, trencava, entre altres coses, una de les regles bàsiques de la democràcia com és la divisió de poders, perquè proposava que l'executiu nomenés els jutges. Amb una votació de majoria simple, es va intentar derogar l'Estatut i la Constitució que havien requerit majories qualificades (en el cas de l'Estatut per norma del mateix Parlament). Les lleis es van tramitar d'urgència, conculcant els drets dels diputats de l'oposició, no deixant temps ni per llegir les lleis (no les coneixien ni una majoria dels diputats independentistes) i menys per fer esmenes i saltant-se els informes dels lletrats del Parlament, un començament brillant pel camí cap a l'arcàdia independentista. L'excel·lent discurs de Coscubiela que va ser portada de tots els diaris en va ser la millor descripció.

Deixi'm pensar, optimista com soc, que el silenci que ha rodejat l'aniversari es deu al fet que molts dels partícips se senten avergonyits (tot i que no ho reconeixeran) i molts ens sentim alleujats amb aquest pensament. No oblidin que va ser l'acte inicial i el més important dels fets de la tardor del 2017 perquè fou un acte del Parlament on, en democràcia, resideix la voluntat popular.

Ho recordo perquè veient l'espectacle que van muntar en el parlament fa uns dies, molts hem tornat a sentir vergonya. Donar suport als detinguts sense analitzar si eren violents o no, parlant de repressió de l'Estat, demanar que la Guàrdia Civil abandoni Catalunya i sentir un president de la Generalitat alineant-se amb la CUP i posant-se al davant del que va anomenar desobediència civil i institucional (ras i curt, saltar-se l'ordenament jurídic que l'ha fet president) no auguren res de bo. Per cert, ERC, que a vegades diu que no està d'acord, va votar totes les resolucions i els Comuns es van abstenir (es veu que consideren que no era una cosa important). Els independentistes i Ciutadans es van dedicar a fer el que més els agrada, insultar-se, fer teatre i soroll perquè no es pugui sentir els que diuen coses raonables i, de passada, desprestigiar el Parlament. I ara Ciutadans ha presentat (a bona hora) una moció de censura contra Torra per continuar usant la bronca per intentar pal·liar la seva davallada electoral.

L'aniversari del primer d'octubre sí que l'han celebrat i, mentre no demostrin el contrari, hem d'agrair a la Guàrdia Civil que hagi sigut sense atemptats, que, donades les circumstàncies, ja és molt. Recordem els fets. Les lleis de transitorietat jurídica i del referèndum, com era d'esperar, van ser suspeses pel Tribunal Constitucional però uns independentistes crescuts van convocar, desobeint el Constitucional, un referèndum sense cap garantia que va acabar com tots sabem, sense cap resultat constatable ni aplicable i amb unes imatges de l'actuació policial per evitar-lo que ens van impressionar a tots. Uns dies abans, en aquest mateix diari, havia escrit que l'intent de fer un referèndum il·legal, sense garanties i sense efectes legals, i les declaracions de Rajoy dient que no es faria, que la policia l'evitaria, em recordava una baralla d'adolescents de pati de col·legi, a veure qui és més gallet. Al final sempre arriben a les mans sense saber ben bé per què.

Resumint, molta gent de bona fe ­guiada per uns il·luminats va esmerçar grans esforços per fer possible aquella «pseudovotació» i el desencert de Rajoy, els va fer creure que havien fet una cosa memorable. He tornat a veure gent ­emocionada, amb llàgrimes als ulls recordant-ho i he tornat a lamentar les energies perdudes en lluites contra molins de vent per culpa d'uns dirigents que han portat gent de bona fe a un carreró sense sortida.

La declaració d'independència (virtual i sense efectes legals) va ser el darrer acte d'una carrera cap al no-res. No sabem si el 27 d'octubre ho celebraran però el que sí que sabem és que tot plegat no ha portat a l'arcàdia somiada i sols ens ha portat a malsons com el judici. Acabo amb una cosa que crec fermament, mitificar els desencerts porta a més desencerts.