El canvi climàtic va arribar a la política espanyola amb la transició del nacionalisme català al sobiranisme. Ja res és el mateix i ens hem acostumat a la temporada d'huracans des que es va gestar el nou Estatut d'Autonomia de Catalunya fa ja 15 anys. Ara sembla que està formant-se la tempesta perfecta, amb la imminent sentència del TS sobre els dirigents independentistes, les crides a la desobediència civil per part de la Generalitat, i una insidiosa campanya electoral fins al 10-N, on primaran la confrontació i les amenaces.
En aquest ambient tan donat a l'histrionisme polític no podia faltar la invocació a l'article 155 CE. Uns demanant la seva aplicació immediata per intervenir l'autonomia catalana i uns altres desitjant que així sigui, per seguir alimentant el seu victimisme enfront de l'Estat espanyol.
La novetat resideix ara en el fet que el Govern, que és el que ha de decidir l'aplicació de l'art. 155, està en funcions i el Senat, que és el que ha de donar la seva aprovació a la mesura, està dissolt. La pregunta és si pot en aquestes circumstàncies i arribat el cas aplicar-se l'art. 155. Des de la Generalitat -i no moguda precisament per un zel jurídic- ja s'ha llançat el missatge que seria inconstitucional, mentre que PP i Ciutadans porten reclamant la seva activació des que Pedro Sánchez va guanyar la moció de censura.
Més enllà de l'ús partidista que es faci de l'assumpte i tenint en compte que la resposta en termes jurídics és controvertida, són necessàries algunes precisions. La primera de totes és que l'aplicació de l'art. 155 és un instrument de control extraordinari per obligar una comunitat autònoma al compliment de les seves obligacions constitucionals quan les desatengui de manera irresponsable o quan atempti greument l'interès general d'Espanya. El Tribunal Constitucional ha insistit en aquest caràcter excepcional, propi de «circumstàncies especialment crítiques», i en què les mesures a adoptar han de ser les indispensables per restablir l'ordre constitucional i limitades en el temps. Per tant, la lletania de PP i Cs exigint a tota hora l'aplicació del 155 no té fonament.
La segona precisió és que un Govern en funcions només pot actuar per despatxar els assumptes ordinaris de govern. No obstant això, la llei l'autoritza a prendre mesures extraordinàries en casos d'urgència degudament acreditada i el mateix per raons d'interès general. Evidentment, un greu atemptat a l'interès general d'Espanya com l'esmentat en l'art. 155 habilita el Govern en funcions per adoptar les mesures que s'hi contemplen.
La tercera qüestió és potser la més debatuda, perquè l'aplicació del 155 requereix la intervenció del Senat i en aquests moments el Senat està dissolt. En el seu lloc actua la seva Diputació Permanent, que és com un Senat reduït en nombre de membres i de composició proporcional a la del Ple, i que actua com un Senat en funcions, és a dir, per a assumptes ordinaris o de tràmit. El mateix succeeix al Congrés dels Diputats. Així les coses, pot la Diputació Permanent del Senat autoritzar el Govern a executar mesures excepcionals per obligar una comunitat autònoma al compliment forçós de les seves obligacions o per protegir l'interès general?
Els arguments en contra es fonamenten en el fet que quan la Constitució ha volgut dotar de competències extraordinàries les Diputacions Permanents així ho ha fet. Per exemple, permetent que la Diputació del Congrés convalidi Decrets lleis o intervingui en les declaracions dels estats d'alarma, d'excepció o de setge (art. 78). No obstant això, no es pot oblidar que aquestes competències són exclusives del Congrés. No és que se li neguin a la Diputació Permanent del Senat; és que no són del Senat. A més, la Constitució reconeix que ambdues diputacions han de vetllar pels poders de les Cambres, quan aquestes no estiguin reunides i seria absurd que el Govern en funcions pugui demanar al Senat l'aplicació de l'art. 155 i que, estant aquest dissolt, no pugui la seva Diputació Permanent donar eficàcia a aquesta urgent sol·licitud. Estaria aquesta Diputació deixant de vetllar pels poders de la cambra. Una cosa semblant passaria si, per estar dissolt el Senat, la seva Diputació Permanent no pogués actuar juntament amb la del Congrés per inhabilitar el Rei (art. 59), impedint-se així la immediata Regència exigida per la Constitució o, el que és pitjor, impedint que es posi fi a un greu comportament polític o moral indigne del Rei, incompatible amb l'autoritat del càrrec.
Cal al·legar un últim argument. La Constitució estableix que les Corts són inviolables (art. 66). Tradicionalment això s'ha traduït en una protecció penal davant pressions i fins i tot invasions de la seu del parlament procedents de piquets o de manifestants. Però cal entendre que la garantia d'inviolabilitat del Senat autoritza la seva Diputació Permanent a defensar els poders de la Cambra enfront d'accions de les comunitats autònomes que atemptin greument contra l'interès general, més quan pretenguin valer-se que el Senat està dissolt per sostreure's de la coerció estatal que aquesta cambra pugui autoritzar a sol·licitud del Govern.
En suma, al meu parer la Diputació Permanent del Senat podria intervenir en l'aplicació de l'art. 155 si es compleixen els requisits i les condicions que s'hi estableixen i concretats en la doctrina del Tribunal Constitucional.
