Podem va encarar l'estiu pensant que encara era a temps d'agafar-se a aquella oferta que havia rebutjat per entrar al govern amb el PSOE. Pablo Iglesias es va trobar amb un cop de porta al nas perquè Pedro Sánchez no estava disposat a oferir-li una cosa a la qual l'altre s'havia negat tan sols dos mesos abans. De les poques coses que sabem del president del Govern en funcions, aquesta n'és una: quan algú l'ha refusat no hi ha lloc per al perdó. Més o menys això és el que ha passat amb l'independentisme. Sánchez va allargar la mà al diàleg i és lícit dubtar que fos la seva intenció real, però ni Quim Torra ni Carles Puigdemont van fer cap esforç per intentar-ho. També podem especular sobre els perquès. Pot ser una qüestió d'ignorància política -que és el que li va passar a Podem- o de la tan parlada estratègia del «com pitjor, millor». Mai ho sabrem del cert perquè a Waterloo agrada força això de marejar la perdiu, tot i que tendeixo a creure en la segona opció. El que sí sabem és que l'oportunitat de dialogar es va deixar perdre i les suposades bones intencions inicials de Pedro Sánchez van caure en un sac foradat, sense cap possibilitat de recuperar-se. El president del Govern ha demostrat ser taxatiu i el que està clar és que per a ell no existeix la llei de segones oportunitats.