S escampa la sensació que l'esplendidesa en la renúncia a la Moncloa en mà, a canvi d'unes eleccions sempre incertes, no figurarà entre les idees més brillants de Pedro Sánchez. Proliferen les comparacions de la seva iniciativa malgastadora amb l'aposta a doble o res d'Artur Mas, el català favorit de Zapatero. El llavors president de la Generalitat va convocar unes eleccions plebiscitàries el 2015, després del primer referèndum, obeint al pla de consolidar una majoria absoluta independentista. Van arribar les urnes però no l'hegemonia, es va encunyar la cèlebre frase «ha votat gent que no havia de fer-ho», i es va produir l'acomiadament fulminant de l'incubador de la maniobra. Un gag que faria les delícies de Groucho.

No obstant això, la lògica obsessió castellana per Catalunya no ha de tancar el focus en la recerca de semblances il·lustratives. Una vegada que Sánchez s'ha inscrit en el campionat de les eleccions bumerang, que es tornen contra els que les provoquen des de la temeritat, s'oblida l'exemple més proper del Regne Unit. La primera ministre Theresa May disposava de més de tres anys de termini abans de l'esgotament de la legislatura, un termini gairebé tan dilatat com el posat a disposició del president del Govern en funcions. No obstant això, la conservadora britànica va ser cegada pels seus assessors miraclers i pels sondejos torts. Va citar a les urnes, va perdre la majoria i va convertir Corbyn en una amenaça real. La seva sort personal també l'emparenta amb Artur Mas.

Si es canvia May per Sánchez amb la conseqüent protesta del segon, i Corbyn per Casado amb la presumible hostilitat de tots dos, la traducció a l'Espanya actual llisca immediata. Arriscar en el camí cap a una victòria és respectable, frivolitzar amb el triomf ja aconseguit és irresponsable. El president del Govern descobreix en les enquestes interminables que el seu auge en els pretesos sondejos electorals es produïa a condició que constituís el Govern que li imposaven els electors, i que no convoqués eleccions. Es tractava de tasts postelectorals i no preelectorals, segons podia comprovar qualsevol que examinés un calendari.

És clar que ens agrada Zapatero l'Invicte, per descomptat que l'apreciem com un líder irrenunciable, i clar que el votarem a la primera ocasió, sobretot ara que pactarà i dissenyarà un govern a la seva imatge. Els sondejos eren celebratoris i no prospectius. En defraudar els que l'idolatraven, Sánchez pateix el reflux amb la perplexitat que es comença a endevinar rere la seva màscara. El PSOE perd força en els sondejos. Ja no es parla de 140 o 150 diputats, conservar els 123 actuals es rebria amb alleujament. A més, els socialistes han rescatat el PP de l'anonimat i obliguen a contemplar Casado com un candidat a la Moncloa en condicions. Per rematar-ho, el partit que va renunciar a governar es dispara un tret al peu amb Errejón.

L'aval a Més Quin País és el punt alarmant de l'estratègia socialista. En lloc d'enfortir l'extrema dreta que dessagna l'enemic per l'extrem oposat, vegeu el maquiavèl·lic Mitterrand alimentant Le Pen, el PSOE ha adoptat un nen veí d'innocència només aparent i que amenaça amb apropiar-se de fins a mitja dotzena d'escons procedents de Sánchez. Aquest estrany càlcul repercuteix de passada en l'excel·lent imatge que atresorava el president del Govern, des de les últimes generals. Ni tan sols l'absència de rivals en condicions garanteix el manteniment de la seva cotització.

Sánchez es creu superior a la seva puntuació en la convocatòria d'abril, igual que la majoria de persones que han passat un examen. L'estupefacció que aquesta conducta ha generat a les files socialistes ha disparat una febre d'interpretacions que no eludeixen Freud. Una hipòtesi més no farà mal a ningú. El president del Govern ha entrat en la fase amniòtica a major velocitat que els seus predecessors. Els inquilins de la Moncloa necessitaven de tres a quatre anys per aïllar-se per complet dels seus compatriotes, o per considerar els votants com els seus pitjors enemics. L'actual resident n'ha tingut prou amb un any per tancar aquest cicle.

Davant del rumor creixent de la crítica més pública que publicada, Sánchez pot escudar-se en el fet que està obeint als traços de la seva biografia. El president del Govern no venç, ressuscita. De remuntada en remuntada fins a la victòria final, en aplicació de les consignes del també guerriller Ho Chi Minh, tot i que oblida potser que l'actual electorat es mostra més capritxós que els votants irreductibles seduïts pels seus antecessors. Si la peripècia surt malament, Sánchez podrà esgrimir la coartada que s'està immolant per salvar la disgregació del país. Aquest argument funciona a escala històrica, però està condemnat al fracàs en l'abreujat marge d'atenció que es permet el telespectador mitjà.