És un dels lemes que es canten a totes les manifestacions independentistes. No és que el darrer govern en què ERC i PdCat -CiU aleshores- van conformar partit únic (Junts pel sí) fos una meravella, però aquell govern del president Puigdemont ja va començar nafrat pels mateixos partits independentistes. La CUP va condicionar el sí a la seva constitució a l'exclusió del president Mas. La desconfiança entre els partits ha estat, doncs, marca de la casa des del dia 1. Jo no dic que no tinguin dret a desconfiar els uns dels altres. Però la gent que els votem tenim tot el dret a desconfiar de la seva capacitat operativa si no surten d'aquesta casella.

On va una empresa si els seus socis desconfien mútuament. Hi ha parelles d'èxit que es basin en la desconfiança? Quin capità salparà amb la nau si la seva tripulació en desconfia?

No hi ha port d'arribada si tenim els partits dividits i mirant-se de reüll els uns als altres. És impossible. No ho arreglarem amb partits nous, que tardaran anys a fer-se un lloc entre els votants. Cal un acord. Cal un acord, sobretot, quan estem parlant d'eleccions al Congreso, on ja sabem quina capacitat tenen els representants de Catalunya de fer coses. D'acord, a la Generalitat tampoc no en tenen gai­res, de possibilitats. Aquí mana el TC. En canvi un bloc independentista a Madrid, naturalment divers, però ­inequívoc en aquest sentit, seria un puntal.

Si no veuen la gravetat del moment que vivim, que es calcin. Els partits estatals intervindran tot el que puguin intervenir, perquè només ofereixen als seus votants la repressió a Catalunya. Les ànsies de poder, els protagonismes minúsculs, les enveges internes i els prejudicis paralitzadors només es poden entendre si l'objectiu que tenen és manar, encara que sigui administrant el galliner dins del reino de España.