La Devesa és sempre un tema a tractar entre la gent de Girona. Sembla que tothom hi estigui interessat; però caldria demostrar-ho. Els veïns sí que se'n preocupen molt, ja que els afecta d'una manera molt directa. Especialment aquells que sempre han viscut en aquell entorn, i alguns que hi han nascut i no se n'han mogut mai. Els que ens estimem totes les coses de Girona també ens preocupem per la Devesa, pel seu estat, pels seus problemes i per com es pot defensar dels perills que l'afecten. Els amants de la natura també la consideren com un bé molt digne de ser tractat amb respecte. Alguns dels nombrosos turistes que arriben a Girona també l'admiren per la grandiositat del parc i la majestuositat dels arbres més que centenaris. Anys enrere la Devesa era el passeig d'estiu dels gironins. El lloc d'estiueig de tots aquells que no teníem ocasió de passar temporada a la costa o a la muntanya, que érem una gran majoria. Quan per molts ciutadans el seu exercici de caminar era passejar per la Rambla, els dies assolellats d'hivern, i per la Devesa els dies calorosos d'estiu. També hi ha hagut qui ha considerat la Devesa com l'espai adient per col·locar-hi aquelles coses que no era coherent situar en el centre urbà. I així un temps s'hi encabí l'abocador d'escombraries. S'hi realitzaven les pràctiques i els exàmens de conduir. Era camp de maniobra de les tropes de la guarnició. S'hi instal·laven les caravanes de gitanos, fins que eren aviats per la guàrdia municipal. Quan es buscava un emplaçament per construir l'estadi de futbol per substituir el de Vista Alegre, algú proposà situar-lo en el camp de Mart i destinar tot el parc a aparcament de cotxes. Les Fires i el mercat tampoc són molt propicis al bon estat sanitari de l'arbreda.
S'ha de reconèixer que les Fires i el mercat han d'existir. Però no resulta fàcil trobar el lloc idoni per al seu emplaçament. Quan les Fires es portaren a la Devesa, l'any 1960, era per haver-se fet impossible la seva permanència a la Gran Via, degut a la densificació del trànsit motoritzat per les vies urbanes. Però els vehicles i la maquinària de les atraccions no tenien, en aquell temps, la grandària i sobre tot el pes que tenen actualment.
Els gironins, tot i continuar estimant la Devesa, no hi anem tant com fèiem en altre temps. La popularització del cotxe propi propicià la minva i la desaparició de la concurrència del passeig. També hi ha influït el desplaçament del centre urbà cap al migdia. Com també l'oportunitat de poder gaudir de dos altres parcs urbans, el Central, especialment abans del parèntesi a què estigué sotmès. I més encara el de Migdia, que sempre està molt concorregut.
Però si bé som molts els que estimem la Devesa, hi ha un gironí que ho fa d'una manera molt especial. Hi ha dedicat una bona part de la seva vida. D'acord amb la seva professió mira la Devesa, més que com un passeig o com un espai de recreació, com una arbreda que requereix unes atencions, un tractament científic i una vigilància constant de l'estat sanitari de cadascun dels arbres. Em refereixo a l'enginyer de monts Narcís Motjé, qui junt amb la seva muller, la biòloga Montserrat Terris, i amb la col·laboració dels seus fills, ha estudiat a fons tota la problemàtica vital dels arbres del parc. Han trepitjat la Devesa, l'han estudiada, i es pot dir que l'han viscuda.
He tingut ocasió de llegir, amb la millor atenció, el meticulós estudi que han fet els Motjé-Terris, i que es proposen convertir en un llibre que veuria la llum a finals d'any. El meritat treball es titula La Devesa de Girona, un parc urbà de plàtans centenaris. Proposta de pla director de gestió dels plàtans: inventari sanitari, propostes d'actuació i planificació. La lectura d'aquest tan complet i ben fonamentat estudi ens permet saber que la Devesa té 2.309 arbres més que centenaris, més alguns de més joves que s'han plantat en els darrers temps. I que en el parc hi queden quaranta-set espais buits, alguns dels quals tenen les qualitats desitjables per fer-hi una plantació. Els arbres de majors dimensions són els de l'entorn de la plaça de les Botxes. Sembla que els arbres més antics foren plantats en els anys d'ocupació de la ciutat per les tropes napoleòniques. La vida d'un plàtan, si és tractat convenientment, pot ser d'una mitjana de tres-cents anys.
Els problemes que es poden presentar i que poden influir sensiblement en la vitalitat dels arbres són: la compactació del sòl en la zona que afecta les arrels. Seria convenient que cada arbre tingués una zona lliure d'uns tres metres de diàmetre. Evitant que s'hi situessin cotxes o artefactes de pes considerable. Cal vigilar l'acció de plagues d'insectes. S'especifiquen diverses espècies de malalties que poden afectar greument l'arbrat, fins al punt que en casos extrems podrien comportar la destrucció de gran part de l'arbreda. Molt nociva és la manca del suficient regadiu. Antigament el parc gaudia d'abundant irrigació natural. Tres rius la rodejaven i li proporcionaven l'aigua suficient per mantenir la humitat que era bàsica per a la vitalitat. Ara el Ter, des que es construïren els pantans de Sau i Susqueda, no té el cabal que abans tenia. Aquestes obres hidràuliques han estat molt positives pel fet d'haver evitat les terribles inundacions que Girona i la seva Devesa havien experimentat repetidament. Però els arbres se n'han ressentit. Un altre perill per a la vitalitat dels arbres és la pressió antròpica, constituïda per la presència de les Fires i el mercat. Activitats que aporten una notable circulació de vehicles.
També afecta la vitalitat arbòria la dominància dels arbres veïns. Si la plantació és excessivament densa, un arbre pot perjudicar el veí que li és excessivament proper.
Tots aquests condicionaments estan exposats en l'estudi que estem comentant, en el qual estan descrits tots i cadascun dels dos mil i escaig exemplars que constitueixen l'arbreda. Cada arbre té la seva fitxa, que descriu detalladament la seva situació sanitària i les atencions que necessita rebre.
Aquest, que és ara un document provisional i que aviat es convertirà en llibre, està enriquit amb un notable elenc d'il·lustracions en les quals es poden observar importantíssims detalls que afecten la bona salut i conservació dels arbres.
Aquest monumental treball que ha omplert una gran part de l'activitat i de la vida de Narcís Motjé, amb la cooperació de la seva muller i fills, és fruit de la seva passió per la Devesa, i per tant també per Girona, ja que si Girona perdés la Devesa, perdria gran part de la seva identitat. La finalitat del treball es pot resumir en dos objectius: garantir la seguretat de les persones que passegen o transiten per la Devesa, ja que la caiguda d'un arbre o d'una branca pot lesionar o matar alguna persona; i la vitalitat de l'arbreda, que és l'element essencial del parc urbà.
