L advocat Jaume Alonso-Cuevillas ha dit que els presidents Torra i Puigdemont li han demanat que es presenti per Barcelona a les eleccions generals del proper 10 de novembre. És mentida. Cuevillas s'ha embolicat la vida com fan els horteres sense talent ni imaginació, incapaços de comprendre que l'única cosa pitjor que el mal que pot fer-te una dona és el mal que poden fer-te dues dones. Necessita el sou de diputat per no naufragar en la bancarrota.

Jaume Alonso-Cuevillas es presenta per Barcelona o pel que convingui perquè és la manera que té Puigdemont de pagar-li els molts diners que li deu pel seu, d'altra banda, desastrós assessorament legal. Un assessorament de pam i pipa, però caríssim, que Junts per Catalunya no pot pagar i per tant l'hi carreguen a Espanya. És bonic com els independentistes intenten marxar de casa el pare però demanant-li que els pagui l'aventura. Quina barra!

Jo sento una dolça compassió per Cuevillas. Em sap greu que hagi acabat com cagalló per sèquia per culpa d'haver-se deixat dur pel baix ventre. Unes alegries que, francament, no guarden cap proporció amb l'edat que ja té i que hi ha a internet molts canals on les calmen. L'independentisme és Cuevillas, que en lloc d'arreglar-se les picors al vàter ha volgut trencar la porcellana. Quan el nostre advocat dorm a Madrid, ho fa en pensions de 50 euros per estalviar. És una llàstima fer el ridícul d'una manera tan innecessària -i dolorosa. És una llàstima no entendre que les promeses que ara et fa són les mateixes que fa molts anys et feren i que acabaran totes, invariablement, al mateix camió de les escombraries, quan de matinada passa i ja no som ningú. Passaran els camions, passaran els anys, passaran els diners, i avui com ahir serem uns imbècils. Em sap greu, Jaume.

I em sap greu perquè a diferència del pobre Pina, i ja no diguem de Van den Eynde, tu ets un bon advocat. No arribes a Fermín Morales, però ets un bon advocat. Sempre n'hi ha hagut, de tu, més fora que dins, però no ets una deshonra per a la professió i per tant no m'agrada veure't fer el ridícul amb aquesta banda de xarlatans, d'impostors i de farsants. El que t'ha passat és el que li ha passat a Catalunya. «Ho teníem a tocar», i mira què t'ha passat, de tant tocar. El món no és perfecte, ni la vida. L'amor és pur però els sentiments brutegen, i tu això havies de saber-ho. Com a independentista i com a mascle. Per al pobre Pina, fer el mec no és una opció sinó un destí. Però tu podies fer-ho molt millor, Jaume.

Cuevillas resumeix el drama de l'independentisme, la seva inconsistència, el seu error de càlcul i com ha acabat patint per arribar a final de mes. Les llistes on Cuevillas anirà a arreplegar el que pugui les encapçalarà Roger Español, que a la manera de la vaca cega de Maragall, l'hem convertit en la nova icona de la llàstima cantonal. Ja no triem els candidats pel que tenen sinó pel que no tenen. Ja no els triem pel que poden aportar sinó pel que els devem. A les sòrdides pensions de Madrid, 50 euros és tot el que pot pagar un bon penalista que va creure's, com tants catalans de bona fe, que Catalunya ja era independent fins que la veu de fons del mosso Octavi -«la república no existeix, idiota»- els despertà d'un somni que no volia morir.

Hi ha una derrota íntima i una derrota col·lectiva, la dels independentistes amb llurs vides que s'han quedat sense sentit, sense èpica ni profit, i la de l'independentisme, basada en el caràcter d'un poble que mai no ha estat apte per a l'articulació política ni per a la gestió eficaç del conflicte. Tot o res. I sempre és no res. Hi ha un fracàs provincià, i molts marits amb els fills que ja no els parlen quan troben la novieta per qui tot ho deixaren fent-ho amb un altre i, de tan imbècils que se senten, ja no poden ni culpar-la.