06 de octubre de 2019
06.10.2019
Diari de Girona

Com si la mòmia tingués cap poder

06.10.2019 | 06:00
Com si la mòmia tingués cap poder

El Tribunal Suprem d'Espanya ha dictaminat que les despulles de Franco es dipositin al cementiri de Mangorrubio, situat a El Pardo (Madrid), a uns 15 quilòmetres de la Puerta del Sol. La cripta, construïda per allotjar el panteó de la família del dictador, té una sepultura amb el seu nom, Francisco Franco Bahamonde, buida de fa lustres i una mica premonitòria. Sabem que la cripta té capacitat per a una desena de sepultures, gràcies a les declaracions de Gabino Abánades, director dels serveis funeraris de Madrid durant 18 anys, l'home que va dirigir l'enterrament de Franco a la vall de Cuelgamuros, a la serra de Guadarrama, on hi ha el Valle de los Caídos.
Mangorrubio, El Pardo, Puerta del Sol, Bahamonde, Abánades, Cuelgamuros, Guadarrama i Valle de los Caídos, no em diguin que no són noms de persones i de llocs ben suggeridors per escriure el guió d'un Joc de trons a la ibèrica manera.
En nom de la democràcia, de la reparació històrica, en nom d'una sensibilitat progressista, a rebuf de la modernització del relat o a roda de l'electoralisme, el trasllat del mòmio no repararà res, no democratitzarà res i no esborrarà la sinistra empremta de la dictadura franquista. Tenallat pel fantasma de l'Espanya sanguinària, primitiva, i pels ecos que s'encarnen en Vox, el PSOE arriba malament i tard a solucionar el problema.
És ben sabut que els símbols apaiva­guen o electrifiquen la gent. Però també se sap que el mercadeig simbòlic, si no té una correlació amb la realitat, no serveix per a res. Els governants alemanys han de demostrar cada dia que no són antisemites. En canvi, els governants espanyols poden continuar sent franquistes, d'idea, de paraula, amb el benentès que ja no tenen la potestat d'eliminar físicament els adversaris, però mantenen intacta la prebenda d'eliminar-los judicialment, culturalment, etcètera.
La pellofa del dictador és la part més innòcua del problema. Passa el mateix quan l'Església opta per demanar perdó, per oferir consol a les víctimes i per l'apartament del ministeri dels pederastes contrastats –en comptes de fer mans i mànigues perquè acabin en presó permanent revisable. A Espanya tenim la mala sort que al dictador no el van penjar com una bèstia (Mussolini) o no es va immolar a les engires dels aliats (Hitler). Franco va morir al llit i el cap d'Estat actual és fill del seu delfí. Si el PSOE volgués cosir la ferida, com se sol dir, faria anys que, quan ha governat, destinaria tots els esforços a excavar les cunetes d'Espanya.
La memòria històrica no és cap panacea. De vegades adopta les característiques del placebo. Però és molt més útil que no pas el tràfic de mòmies, de símbols. Una servidora de vostès està temptada de pensar que ja els va bé, als governants espanyols, aquesta mena de tebior amb les operacions de maquillatge històric. Mentre perduri la memòria infausta del franquisme, els descendents dels vençuts tindran mitja por, deuen pensar. I s'equivoquen de mig a mig.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook