06 de octubre de 2019
06.10.2019
Diari de Girona

Pietat

06.10.2019 | 06:00
Pietat

Fa algun temps, una senyora es va presentar en un hospital de Madrid dient que li feia mal la panxa. Després d'examinar-la, els metges van advertir que acabava de parir. Quan li van preguntar pel nen, ella va assegurar que no hi havia nen; havia deixat anar una cosa, sí, i després havia patit una hemorràgia. Després de diverses hores d'interrogatori, va admetre que havia donat a llum un fill mort i que l'havia llençat a un contenidor de les escombraries. La policia va rastrejar tots els cubells del barri sense cap resultat. Tres dies més tard van trobar el nadó en un armari de la casa on vivia la dona. Estava mort, és clar. La sentència metafòrica segons la qual tothom guarda un cadàver a l'armari es va convertir, de sobte, en un pronunciament literal.
La dona, equatoriana, no tenia a Espanya cap altra família que una filla petita. Fins a la seva detenció, treballava de caixera en un supermercat on ningú va advertir que estava embarassada. Compartia pis amb una compatriota que tampoc sabia res del seu estat. Això vol dir que durant els nous mesos de l'embaràs, la detinguda va ser en si mateixa un armari fosc en el qual s'amagava, a més del nadó, el pànic a tenir-lo. Anava i venia de treballar, portava la seva filla a l'escola, la recollia, intercanviava quatre frases corteses amb els clients del supermercat... Potser els diumenges anava a un parc on la nena lliscava pel tobogan. I mentre tot això passava per fora, dins seu, com a l'interior d'un armari, creixia la por, la confusió, el deliri. Potser imaginava que un dia, en despertar-se, ja no estaria embarassada. Potser va pensar a deixar el nadó a la porta d'un convent. Potser va calcular que el més eficaç seria llançar-lo al cubell de les escombraries, o al vàter, i estirar després la cadena.
Finalment el va introduir a l'armari del dormitori que compartia amb una compatriota. Vistes les anteriors possibilitats, gairebé sembla un acte de pietat. La pietat i l'horror es porten bé, van de la mà amb més freqüència de la que som conscients. La lectura d'aquest succés local em va produir primer hor­ror i després pietat. Més tard, la pietat va prevaler sobre l'horror.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook