07 de octubre de 2019
07.10.2019

Dilemes freqüents en la gestió política contemporània

07.10.2019 | 06:00

Les mesures polítiques governamentals mai afecten un sol sector, fins i tot quan van dirigides exclusivament a un sector o activitat, acaben afectant tot el sistema socioeconòmic. Això és degut al fet que cada sector, classe i estructura social manté una important dependència dels altres. Decidir mantenir o adoptar una sanitat pública universal i gratuïta serà difícilment aplicable si no es compten amb els suficients recursos, no només econòmics sinó també cognitius (persones capacitades per exercir aquestes funcions) i socioeconòmics (sistemes que contínuament generin els recursos econòmics necessaris).
Un altre problema no menor es dona quan diferents prestacions públiques (sanitat, educació, infraestructures, etc.) han de competir entre si per uns recursos minvants en un moment social en què les demandes socials van en augment. Un exemple paradigmàtic és l'efecte de l'atur en els ingressos de l'Estat. Per una banda disminueixen en no recaptar els impostos derivats del treball i per l'altra també disminueixen en augmentar les demandes de prestacions socials, fent que tot plegat minvi substancialment els diners en les arques públiques.
Avui dia se sap que la causa principal que determinats països tinguin un baix nivell de vida per al conjunt de la seva població no és tant la falta de recursos o la desigual distribució de rendes, sinó el no utilitzar adequadament els recursos de què disposen aquests països, ja sigui els naturals, la mà d'obra, el capital o els coneixements. Dit d'una altra manera, l'èxit o el fracàs socioeconòmic d'un país a llarg termini és més la conseqüència de com utilitza els seus recursos que no pas la quantia i qualitat dels propis recursos. Per a més inri, la utilització d'aquests recursos ja siguin naturals o humans planteja el conflicte entre llibertat i necessitat. En aquest sentit és sorprenent que l'Índia i la Xina, que després de la Segona Guerra Mundial tenien un nivell de pobresa molt similar, avui acullen realitats sociopolítiques molt diferents. L'esperança de vida a la Xina és de setanta-tres anys, mentre que a l'Índia és de seixanta-quatre. A la Xina la mortalitat infantil és menys de la meitat que a l'Índia i sense cap dubte la Xina ha arribat molt més lluny que l'Índia en l'erradicació de la desnutrició, reconèixer els drets de les dones, l'alfabetització, els serveis i infraestructures públiques. No obstant això, la Xina no és considerat un país democràtic, mentre que l'Índia sí que ho és i per als seus responsables polítics el repte és com implantar les millores obtingudes a la Xina sense perdre els trets democràtics que avui caracteritzen l'Índia. No podem deixar d'esmentar que l'opinió pública internacional se sorprèn cada cop que els líders de la Xina han anat introduint progressivament la llibertat econòmica i el sistema capitalista en un país comunista que encara avui no és democràtic, però cada dia liberalitza més la seva economia.
Una altra situació dilemàtica es dona quan s'estableixen impostos per afavorir el ciutadà i després s'observen efectes contradictoris. Per exemple, per protegir la salut del ciutadà davant el tabac es poden augmentar els impostos sobre el seu consum fins a convertir-lo en un hàbit menys accessible econòmicament per a la majoria de la població. En tals circumstàncies hi hauria menys consum i per tant menys afectats sanitàriament. En contrapartida l'Estat deixa d'ingressar una part dels impostos aplicats al tabac, abocant-lo a curt termini a dues alternatives: i) reduir les prestacions que finançaven aquests recursos o ii) augmentar altres tipus d'impostos. Un altre exemple es dona quan per evitar el malbaratament de l'aigua o l'energia i les seves greus conseqüències ecològiques s'augmenta el preu d'aquests recursos a través d'impostos. En aquest cas, la reducció del consum també implica reducció de captació d'impostos a més dels perjudicis econòmics i incomoditats que recauen sobre el ciutadà. Un altre exemple és la contaminació atmosfèrica en les zones urbanes deguda al trànsit rodat. Si es posen impostos als vehicles per reduir la seva utilització, la indústria ven menys, augmenta l'atur i l'Estat recapta menys d'aquests sectors a part de les incomoditats que els ciutadans perceben. És obvi que una alternativa és la d'augmentar l'ocupació, la producció i en definitiva la riquesa del país, però aquests objectius ja sabem que no són fàcils d'aconseguir.
Del que no ha d'haver-hi cap mena de dubte és que plantejar clarament quines són les opcions amb les seves respectives limitacions, avantatges i inconvenients, de manera que els ciutadans decideixin i al mateix temps assumeixin els resultats de les seves decisions, és sens dubte un enfortiment de la democràcia i la llibertat que millora la cohesió i la pau social. Comprendre que aquest tipus de decisions polítiques constitueixen inicialment un dilema i que per tant mai hi ha solucions perfectes que convinguin a tots ni que siguin definitives forma part dels objectius socials que han de plantejar-se les societats avançades.
L'economia política està desplaçant la política social i les dimensions socials de l'individu com poden ser la dignitat, l'honestedat i fins i tot els valors ètics i estètics. És a dir, l'economia política en erigir-se en valor omnipresent, prioritari i gairebé únic es converteix en una «impolítica» en si mateixa. L'economia política i la globalització econòmica són elements inevitables avui dia, que tenen el seu sentit i cal ­assumir. Però no podem permetre que en ares d'aquesta realitat desapareguin els objectius dirigits a aconseguir que l'ésser humà ho sigui en els seus aspectes més característics i no acabem assemblant-nos a animals nomes útils per al sistema ­productiu. Aquesta idea va ser expressada per Hannah Arent en el capítol I «Vida activa i condició humana», pàgina 21 i següents. La condició humana, Paidos, Barcelona, 2009. Aconseguir aquest objectiu ­exigeix la participació decidida i valenta de tots i totes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook