Les repúbliques d'Estònia, Letònia i Lituània van culminar el procés d'independència quan l'URSS va entrar en crisi definitiva arran del cop d'Estat contra Mikhaïl Gorbatxov. L'URSS va desaparèixer sobtadament i les seves desconcertades tropes van abandonar les repúbliques bàltiques. L'autodissolució de l'Estat del qual forma part és una de les vies d'accés a la independència d'una nació perifèrica, sempre que estigui preparada. És un momentum ideal.

En el cas d'un Estat sòlid i amb voluntat de pervivència, un moviment separatista només pot aconseguir tombar-lo si és encara més fort. En cas contrari, l'enfrontament obert és desaconsellable perquè, com va dir un gal que parlava llatí, «vae victis», ai dels vençuts. Aquell gal va conquerir la ciutat de Roma al segle IV: així sí que s'aconsegueix la independència. Però tampoc no tenia gaire mèrit derrotar un imperi que ja estava més desmanegat que el soviètic de Gorbatxov.

Si l'Estat és massa fort i està massa cohesionat per vèncer-lo obertament, un altre camí que pot intentar un moviment independentista és el de fer-li por, amenaçant-lo de causar-li tantes molèsties, fer-li tant la guitza, que li surti més a compte asseure's a negociar una sortida política al conflicte. És el que va passar amb la guerra d'Irlanda, quan un Regne Unit que sortia del desgast de la Primera

Guerra Mundial i amb diferents fronts oberts va estimar-se més perdre tres quarts de l'illa, un territori molt més pobre i endarrerit que la Gran Bretanya, que mantenir el desgast d'unes operacions militars que li costaven vides i no derrotaven la guerrilla republicana.

Noti's que en cap moment parlem de qui té raó, de qui té la democràcia al seu costat o de qui s'ajusta millor a les declaracions de l'ONU. Estem parlant de poder: del que posseeixen els Estats pel fet de ser-ho i del que exhibeixen els moviments que s'hi enfronten. Només si els primers tenen poc a defensar, i els segons molta capacitat de perjudicar-los, aquests gaudeixen d'alguna oportunitat.

Quan l'Estat considera irrenunciable el territori en conflicte, un secessionisme que ha exclòs la violència, per inacceptable i contraproduent, ha de saber si està en condicions d'intimidar-lo i quanta gent estarà disposada a pagar el preu de les represàlies que, sense cap mena de dubte, li cauran al damunt, perquè els Estats són éssers vius que es defensen quan se senten atacats.