Tot i acceptar la seva oportunitat, el fenomen Greta Thunberg sorprèn. No és la veu d'una nova causa, encara que sí el seu crit més agut i amplificat. L'ecologisme està en els parlaments des dels anys 80. Els pares de Greta són una cantant d'òpera i un actor i pertanyen al tipus de progenitors que aprenen dels seus fills, contra la tradició que siguin els fills els que aprenen dels pares. Per ella es van fer vegans i van deixar d'usar avions. Als nens déus i nens reis hi hem de sumar els nens savis, com han fet el Fòrum Econòmic Mundial, el Comitè Econòmic i Social Europeu i l'última Cimera sobre l'Acció Climàtica ONU, entre d'altres organismes.

A la manifa de l'últim divendres de setembre ja no només hi anaven un líder local de Podem i la profe enrotllada pasturant els xavals; s'hi havien sumat els avis amb la seva pancarta sobre les pensions.

Aquest fenomen col·lectiu neix de la forta individualitat de Greta. Tot sintonitza amb l'última: 1) És nena a l'era de Lisa Simpson. 2) Té síndrome d'Asperger, trastorn obsessiu compulsiu i un mutisme selectiu al qual anomena el seu superpoder, i s'incorpora a les inversions contemporànies per les quals els malalts són superherois i les víctimes, herois. 3) Parla un rotund discurs emocional, «trista i enfadada» perquè «heu robat els meus somnis i la meva infància amb les vostres paraules buides». 4) Aconsegueix la seva popularitat extrema negant que vulgui cap popularitat, fet que la presenta com a invulnerable a les opinions alienes, imprescindible en xarxes socials. Ja veurem.

Potser el món en què els fills ensenyen als pares aconsegueixi el que no va aconseguir l'ecologisme que parlava a la responsabilitat dels iguals. Fa temps que sabem que no n'hi ha prou amb tenir raó.