Sí, talment com al circ. Perquè cal convenir que Espanya és, almenys des de 2010, un circ polític en què els números de l'espectacle resulten cada vegada més sorprenents, i oscil·la l'ànim del respectable públic entre la indignació, la vergonya aliena i la depressió patriòtica. Els últims quatre anys han de qualificar-se sense embuts com de tripijoc constitucional. Passin i vegin:
1) Ja que les eleccions generals del 20 de desembre de 2015 no van donar a llum cap candidat a la presidència del Govern capaç d'obtenir la investidura del Congrés (ho va intentar infructuosament Pedro Sánchez), per aplicació del que disposa l'article 99.5 de la Constitució (CE) es van haver de dissoldre les Corts i apel·lar novament al cos electoral.
2) Després dels comicis del 26 de juny de 2016, Mariano Rajoy va obtenir la investidura, però gràcies a la rocambolesca abstenció de l'oposició i, per tant, sense majoria per governar (a Espanya això sembla no tenir importància: el que compta és «ser» al Govern, no portar endavant unes polítiques segons el propi programa), de manera que van haver de prorrogar-se els pressupostos de 2016 per cobrir l'exercici de 2017.
3) El Govern de Rajoy, parlamentàriament feble, va haver d'afrontar l'il·legal referèndum d'autodeterminació de Catalunya l'1 d'octubre de 2017 i la declaració d'independència aprovada pel Parlament català el 27 del mateix mes, que va provocar immediatament la intervenció estatal de la Comunitat Autònoma amb l'autorització del Senat (art. 155 CE), intervenció que va concloure el 2 de juny de 2018 després de la presa de possessió de l'Executiu de Quim Torra, el qual no ha fet altra cosa des de llavors que malparlar d'Espanya i amenaçar amb una altra temptativa de secessió.
4) Rajoy va aconseguir, a empentes i rodolons, aprovar al Congrés el 23 de maig de 2018 els pressupostos corresponents a aquell any, que van ser esmenats pel Senat i, ja sense Rajoy al capdavant del Govern, ratificats pel Congrés definitivament el 28 de juny.
5) Malgrat el seu euforitzant triomf pressupostari del 23 de maig, comparable a la gesta de superar el cap d'Hornos, Rajoy va ser inopinadament derrocat per una moció de censura aprovada mitjançant majoria absoluta del Congrés l'1 de juny.
6) El candidat que va aconseguir per aquest dificultós mitjà de la moció de censura («constructiva», segons l'argot tècnic) la direcció del Govern i que s'entenia investit de la confiança de la Cambra (art.114.2 CE), és a dir, Pedro Sánchez, no tenia, paradoxalment, la majoria necessària per governar. Va arribar, doncs, a La Moncloa, i no obstant les optimistes previsions constitucionals, a conseqüència d'una moció merament «destructiva», que va expulsar Rajoy, però sense un pla de governació alternatiu.
7) Perduda la batalla dels pressupostos per al 2019, Sánchez va cridar una altra vegada a les urnes i va obtenir el passat 28 d'abril una majoria relativa al Congrés que, però, no va aconseguir ampliar mitjançant pactes i va perdre en conseqüència les votacions d'investidura. Posades una altra vegada en joc les previsions de l'article 99.5 CE, les noves eleccions han estat convocades per al pròxim 10 de novembre.
Estem marejats i exhausts! Alguns ens hem queixat (respectuosament) al cel per haver-nos fet néixer en un país liderat, al Govern i a l'oposició, per ximples narcisistes. Però atenció al següent escenari: s'aproxima la sentència del Tribunal Suprem sobre els dirigents del procés i Executiu i Legislatiu de la Generalitat de Catalunya mostren la seva dentadura d'opòssum i criden a la desobediència civil. Pedro Sánchez adverteix (estem ja en la precampanya electoral) de la possibilitat de fer ús de les facultats que li concedeix la Llei de Seguretat Nacional per, se suposa, sotmetre a control els Mossos d'Esquadra. Avisa així mateix d'un nou ús potencial de l'article 155 CE. És això constitucionalment lícit tenint en compte que el Govern està en funcions i el Senat, dissolt? Més difícil encara! A més, va de farol el president?
El Gabinet en funcions, malgrat els límits d'actuació que pesen sobre ell, pot, d'acord amb la Llei del Govern, adoptar qualsevol disposició o mesura en casos d'urgència (així, decrets-lleis) o causa de raons d'interès general, la qual cosa val tant per als supòsits de seguretat nacional com per a la posada en marxa del mecanisme coercitiu de l'article 155 CE. Quant a la circumstància que el Senat estigui dissolt, això no impedeix la intervenció de la seva Diputació Permanent, òrgan de continuïtat també en els períodes entre legislatures, fidelment representatiu de la composició de l'alta cambra i constitucionalment cridat a «vetllar pels poders» d'aquesta (art. 78.2 CE), i entre ells sens dubte per la facultat d'aprovar o no la proposta coactiva a què es refereix l'art. 155 CE. És veritat que ni la Constitució ni el Reglament del Senat han previst específicament aquesta atribució de la Diputació Permanent, mentre que la Constitució i el Reglament de la Cambra sí que ho fan respecte de la intervenció de la Diputació Permanent del Congrés en els estats de crisi (art. 116.5 II CE). Ara bé, ningú negarà que la supremacia de la Constitució que el mecanisme de l'article 155 garanteix i la subjecció a ella que amb caràcter general prescriu a ciutadans i poders públics l'article 9.1 de la Llei Fonamental mai estan de vacances i operen igualment en període electoral.
Dit això, no crec que sigui el moment de recórrer a mètodes excepcionals a Catalunya, sinó d'aconseguir d'una vegada un Govern nacional estable. Si tampoc ara ho aconseguim, mereixerem el que ens passi. Que no ha de ser de poca gravetat.
