Em sembla bé l'excursió que el passat dijous plantejàreu per a la classe de la meva filla a Viladrau. Les faules de bruixes i dimonis, tan tel·lúriques, agraden als infants. També a alguns adults, com és el meu cas. Simpatitzo amb la idea d'explicar els contes en el seu escenari i vull, per tant, no només no oposar-hi cap objecció, sinó celebrar-la. Per al meu arxiu particular, m'agradaria saber a quina mestra o professor se li va acudir de fer-ho. I tot i que tinc les meves sospites, de vegades en aquestes coses hi ha sorpresa.
Però -i em sap greu que hi hagi un «però»- resulta que vau fer dinar els nens asseguts a terra. A terra només hi mengen els gossos i alguns altres animals. Xoca frontalment amb qualsevol educació, i amb qualsevol valor pedagògic, humiliar els nens fent-los menjar a terra. De fet, xoca amb la mateixa idea de La Civilització. I cal dir també que no és la primera vegada que passa. Fa un parell d'anys vau dur-los a l'Auditori i també allà els obligàreu a seure a terra per esmorzar, i quan la meva filla heroicament s'hi negà -cal tenir molt valor per als 8 anys aguantar tota sola una posició, i en contra de les instruccions de la mestra- no només no vau entendre el vostre clamorós error sinó que lluny de rectificar la vau deixar sense aparèixer a la fotografia de la sortida. Em pregunto quina mena de missatge voleu transmetre forçant els nens a menjar a terra, com si fossin gallines buscant el pinso. Em pregunto de què creieu que serveix dur els nens a l'Auditori si després els feu menjar a terra. No veieu que és violentament contradictori el que l'Auditori és i representa amb menjar a terra? Quina idea de cultura podem transmetre avesant els nens a comportar-se com les bèsties?
A Viladrau el contrast no fou tan grotesc com a l'Auditori, però el cas és igualment lamentable: i no val l'excusa que no hi hagués enlloc per seure a taula, perquè si aquestes coses es planifiquen amb temps i amb l'adequat sentit pedagògic, es troben solucions sempre. Però em fa l'efecte que de fa un temps l'escola ha perdut l'interès en aquesta matèria, i la cuina és cada vegada més dolenta i els monitors del menjador fan molt més de vigilants de centre penitenciari -amb la pobra obsessió que tothom s'ho acabi tot- que no pas, com s'escauria, d'educadors en les maneres que a taula han d'observar-se.
Si un nen se sap comportar quan seu a taula, a casa, a l'escola o en un restaurant, se sap comportar a tot arreu. L'escola no pot renunciar a aquesta pedagogia, l'escola no pot, perquè no és seriós, posar tant d'èmfasi en la natació i en la gimnàstica, que són deplorables aficions, i descuidar un aspecte tan fonamental per a l'educació, la convivència i la idea de món que es desprèn d'una determinada actitud a taula.
Ben igualment, tot i que això és obrir un altre front i potser ja en tenim prou, no presumir sense cinisme de ser una escola catalana si aquesta és la pobra atenció que parem a la gastronomia. Catalunya és avui important al món per dues coses, i només per aquestes dues: pel Barça, tot i la seva decadència precisament per tenir un president i uns directius que s'han apartat dramàticament dels valors filosòfics i esportius de l'entitat; i la cuina, o per dir-ho d'una manera menys inexacta, l'alta cuina. El futbol forma part de les escoles, com a joc i com a esport. Però pel que fa a la cuina, tot i que evidentment no pretenc que Ferran Adrià vingui a cuinar per als alumnes, sí que fora desitjable una major instrucció, un major interès per relacionar els nois amb el seu entorn, amb la seva cultura, amb allò que al seu país és singular i pròsper, i amb el que tenen un elevat nombre de possibilitats, directament o indirecta, de guanyar-s'hi la vida. Tal com els nens andorrans tenen una setmana blanca atès que l'esquí és un dels grans motors del seu país, i els nens israelians -benaurades les nacions que tenen hormones i míssils- reben formació militar, seria no només desitjable, sinó exigible, que l'escola mostrés algun interès per la cuina com a fet cultural i per l'alta cuina com a disciplina artística.
Trobo decebedor; i ara que hi penso i ho escric, fins i tot irritant, que coneixent la meva relació de gran amistat amb els millors cuiners del món, ningú a l'escola no hagi tingut ni la més remota idea, per desgabellada que fos, de demanar-me res en aquesta direcció. Tanta preocupació amb l'equilibri de la dieta -un equilibri, per cert, ben galdós, molt més basat en els prejudicis i les malalties mentals d'algunes mares que no en cap concepte científic i ja no diguem gustós- i tant menyspreu a la cultura, al talent i a la intel·ligència. Som un hospital o som una escola? I en el cas que, sense saber-ho, ens haguem tornat un hospital, no vull ni demanar-me de quina mena.
Fa alguns anys, quan un grup de científics va voler saber quin era el secret de la beneficiosa dieta mediterrània, van analitzar-ne els diferents ingredients per arribar a la conclusió que el secret no era cap producte sinó la conversa. El fet de seure a taula. Som mediterranis. Aquest és el nostre món. A més a més som catalans; catalans de quan ser català volia dir alguna cosa més que aquesta esgotada retòrica que envolta el llacet groc. Som persones que passi el que passi seiem a taula dues vegades cada dia, i és així com fem negocis, com teixim relacions, com prenem decisions i com estimem la vida.
Seure a terra és barbàrie, seure a terra per menjar és el negacionisme del que som. Continuar relacionant-nos amb la cuina sense la cultura, sense l'art i sense l'alegria, com si encara no haguéssim superat la fam que a la Guerra vam passar, és de país que celebra derrotes i les vol continuar celebrant.
