Patirem -i molt- si els sistemes educatius no s'adapten a les futures innovacions digitals. També arribaran greus dificultats per a les institucions polítiques i econòmiques en cas que no sàpiguen com integrar els robots i la resta d'agents tecnològics de la quarta revolució industrial: internet de les coses, intel·ligència artificial, realitat virtual i augmentada, etc. No obstant això, hem de ser optimistes: en el passat, ja es van superar reptes d'aquesta envergadura.
La cultura que es deriva d'aquest fenomen es plasma en entorns organitzats al voltant de la tecnologia, on qualsevol usuari pot convertir-se en emissor i receptor de tot tipus de missatges i en els quals pot interactuar amb audiències disperses i llunyanes, estris permanentment connectats, dispositius amb la capacitat d'aprendre, edificis i ciutats intel·ligents...
Aquesta cultura requereix habilitats inèdites en la història que permeten que els individus es vinculin als mitjans com a creadors i distribuïdors de continguts i que es moguin per àmbits en què allò real i allò virtual s'entrellacen. Sobre aquestes eines i plataformes -els dispositius mòbils, els wearables, les xarxes socials, etc.- es conformen comunitats que creixen al voltant de la política, l'esport, l'art i qualsevol altre camp o activitat. I per entendre-ho, tant si som petits com si som grans, ens cal formar-nos.
