Totes les enquestes que es van publicant fins ara pronostiquen una forta davallada de Ciutadans. Pot perdre entre tres i quatre punts i una bona colla de diputats. S'ha encès l'alarma i Rivera dissabte, en el primer acte de campanya, ja va amagar les sigles -s'han fet velles de cop- per substituir-les per uns cartellets amb el lema «Espanya en marxa», al més pur estil macronista. I és que el líder taronja volia imitar el president francès, Emmanuel Macron. Però en pocs mesos una sèrie lamentable de decisions l'ha allunyat del centre polític. Fa pocs dies una significativa dirigent del partit em comentava que Rivera pràcticament prenia les decisions en solitari i que s'havia envoltat d'un cercle molt reduït de persones.

La victòria a les eleccions catalanes feia pensar que Ciutadans tenia un gran futur. Però la veritat és que va tocar sostre. No va saber gestionar la victòria i ser la primera força política a casa nostra només va servir per tensar la corda. Arrimadas no es va presentar a la investidura i al cap d'uns mesos abandonava l'escó per anar-se'n a Madrid, tot deixant orfes milers de persones que confiaren en la seva candidatura. Amb la marxa d'Arrimadas i la dels seus col·laboradors més íntims la formació taronja deixava ben palès que no tenia alternativa als partits independentistes catalans. El discurs de la seva successora continua igual d'incendiari, tot imitant Torra en declaracions que només busquen un enfrontament estèril entre defensors i detractors del procés. Però la ciutadania cada dia es lleva, treballa i desconfia d'uns polítics incapaços de pactar i de desenvolupar polítiques que afavoreixin el progrés del país.

Des de Madrid, Rivera prometia transparència, acabar amb la corrupció i els famosos «xiringuitos». Però les paraules se les emportà el vent. Va passar de socialdemòcrata a liberal. Li van fer creure que podia ser l'alternativa de Pedro Sánchez i carregar-se el PP. Però res de res. Els populars amb una bona implantació territorial els escombraren tant a les autonomies com als ajuntaments. I Rivera es conformà fent d'escolanet del PP. Hi va pactar no només a Andalusia, on hi ha «xiringuitos» com el d'Enric Millo, sinó a tot Espanya. S'entregà als populars, malgrat veus internes que li deien el contrari. Als discrepants, els convidar a abandonar el partit i així ho feren una bona colla de càrrecs. Des d'aquell moment Ciutadans ja no era aquell partit moderat. Abandonà la transversalitat i oblidà aquells discursos en què deia que el govern de l'Estat no podia dependre dels independentistes bascos i catalans. Els seus vots a les corts no han servit per res i a les autonomies i als ajuntaments els ha emprat per apuntalar un PP en hores baixes que per formar governs es basà amb acords amb la ultradreta de Vox. Per cert, el seu líder, Santiago Abascal, també disposà d'un «xiringuito» a la Comunitat de Madrid gràcies a Esperanza Aguirre. Mentre Rivera es dedicava a insultar Pedro Sánchez, el seu soci Pablo Casado refeia el PP i col·locava la seva gent en llocs de responsabilitat institucional. Incomprensiblement Ciutadans va preferir fer presidenta Diaz Ayuso -la que parla de cremar esglésies- abans que Gabilondo. I a l'ajuntament els seus vots descavalcaren Manuela Carmena, malgrat que havia guanyat àmpliament les eleccions. I aquesta estratègia la va fer amb el suport de Vox que aspiren a anul·lar les autonomies, empresonar Torra, aplicar a Catalunya el 155 i no sé quants disbarats més.

Davant tants errors, Rivera vol salvar els mobles. Abans de perdre bous i esquelles, canvia el discurs i diu ara que deixa una porta oberta a pactar amb el PSOE. La necessitat l'ha obligat a canviar el rumb, però una bona part de l'electorat ja no se'l creu. Ha dinamitat unes expectatives molt interessants perquè a Espanya hi mancava una formació de centre, democràtica i que s'allunyés de la ultradreta de Vox. Però aquest partit ja no és Ciutadans. No és creïble. A les eleccions es jutjaran fets i no paraules. I en aquest sentit Rivera té totes les de perdre. D'aquí venen les piruetes.