Discutir sobre el nou Trueta, ara per ara, és perdre el temps. Tothom sap que, sense un front comú que exigeixi que la nova instal·lació sigui prioritària en les inversions per a l'àrea funcional de Girona, la cosa anirà per llarg. Perquè, més enllà de les baralles derivades dels egos gremials, les tossuderies tuitaires i les disputes localistes sobre preeminència territorial, la realitat és que els usuaris sabem que passarà molt temps abans que l'Estat, sigui quin sigui, inverteixi un sol euro en la reforma profunda del teixit assistencial a casa nostra. Potser algú pensa que els pegats ja fan la seva feina, i que són més barats que no pas una inversió de futur. O que, com que el Girona rai, té bona fama, els gironins i les gironines ja ens podem pagar la medicina, i pagar les medicines als demés. Però, com solem respondre els d'aquí, en Rai fa anys que va morir. I no em pregunteu de què ni on va morir. Potser perquè el cardiòleg que l'havia de curar penjava bateries de piulades sobre les bonances de l'opció de fer el nou Trueta a Salt, o perquè va haver d'esperar que els polítics deixessin de barallar-se per veure qui la fa, i la té, més grossa.
Aviat ens passarà com el gangrenat tema de la Devesa. Tothom parlarà del Trueta, com ara faig jo, sabent que no té solució si abans no es resolen altres temes. Donar voltes a qüestions de resolució impossible, o de resultat excessivament llarg, dona per espais de protagonisme i poc més. Decidir, amb generositat, quina ciutat, quin territori volem per als propers vint, trenta o cent anys, és molt més important. I ningú ho ha sabut fer fins ara. El nostre futur, el dels nostres fills, no depèn només d'on i qui posa pedres, ni de quant valen. L'utilitarisme per sobre de l'humanisme ens abocarà a ser una societat sense futur i contínuament enfadada. Seré feliç quan llegeixi que la notícia és que tots els implicats fan front comú per trobar, proposar i exigir una solució al conflicte. Sigui quin sigui el conflicte. Ja sigui salvar arbres, ja sigui salvar persones.
