No ens deixeu una terra plena de brutor i fems! Aquest fou el crit de milers de joves estudiants que, fa pocs dies, varen recórrer els carrers de centenars de ciutats amb la intenció de solidaritzar-se amb la lluita contra els efectes del canvi climàtic, contra la brutor que contamina i degrada el que encara és salvable del nostre planeta. Un temps se'n va dir: el planeta blau. No sé quin color serà el color del nostre futur.
M'emociona veure tants de joves que reclamen un planeta més net, lliure d'emissions contaminants que embruten i degraden la naturalesa, que empobreixen la vida col·lectiva. Aquells joves portaven pancartes escrites amb rotunda fermesa: «No ens deixeu aquesta herència». No volem una terra plena d'escombraries, no volem un mar farcit de plàstics. Són joves convençuts que no poden fer tard. O ja és massa tard? Reclamaven, també, l'ús restrictiu dels plàstics i perseguir aquells que llancen les deixalles del plàstic al mar. Sovint, els microplàstics formen part de l'alimentació dels peixos i, després, de l'alimentació dels peixos passen a formar part de la nostra alimentació. Ens alimentam de peixos sadolls de plàstic, però també farcits de cadàvers: la carn humana dels homes i dones que naufragaren enmig de les ones, que un cop de vent els trabucà la barcassa quan fugien de la misèria, de la fam antiga, de la persecució política. Quin còctel: carn humana i minúscules partícules de plàstic! No vull menjar peixos que s'han menjat la carn ofegada dels homes, i les dones i els infants, perduts en el tumult de les ones.
Aquells joves cridaven. Era un crit de protesta, però també era un crit d'espant. Pens ara en la coneguda pintura que Edvard Munch va pintar l'any 1893, originàriament titulada Desesperació i, posteriorment, El Crit. El crit del quadre de Munch també és un crit de desesperació. Rere aquell crit s'escola la representació més estrident de les nostres pors, dels nostres fantasmes. Ressona, aquell crit, com un senyal premonitori dels segles XX i XXI on els humans moren víctimes de les catàstrofes que ells mateixos han creat.
I aquesta és una de les tragèdies del nostre temps. Ara sabem que podem destruir el món pel nostre compte. Podem destruir el món i esmicar-lo. Seria suficient pitjar un botó perquè esclatàs. O es pot fer amb accelerada lentitud. El canvi climàtic, el desgel, la producció de gasos contaminants, el planeta blau canvia lentament de color, la sopa de plàstic... El vuitè continent al centre del Pacífic. Al punt on conflueixen diversos corrents marins: un continent de brutor i plàstics.
M'ha agradat sentir el crit dels joves estudiants: No ens deixeu aquesta herència! No ens deixeu una terra plena de brutor Però la descontaminació de l'entorn hauria de començar pel cervell. Si no aconseguim treure els fems, la brutícia i els plàstics del cap, difícilment netejarem la terra. Potser l'estrany personatge que crida desesperadament al quadre de Munch no solament ho fa perquè ha descobert que els humans moren víctimes dels desastres i de les produccions que ells mateixos han creat. El crit que s'alça de la tela de Munch és un crit d'espant com el crit dels joves que va alçar-se fa uns dies pels carrers i les places de mig món. Han descobert que la contaminació és al cervell, que la fàbrica de somnis, però també de malsons que és la intel·ligència humana, no s'atura a l'hora de provocar nous desastres, noves degradacions, nous atacs al planeta blau.
