La proximitat de les eleccions, i ja portem uns quants anys amb les urnes permanentment a prop, sol portar a l'exacerbació de les diferències. A la definició dels oponents amb els matisos més afilats, a la desqualificació amb termes que no se sostenen ni conceptualment ni històrica. Allò que sembla importar és ser el més eficaç possible per situar en l'imaginari col·lectiu les notes que identifiquen els dolents (tots els altres) i els bons (els nostres).

El llenguatge no és neutral i la forma menys honesta de fer-ne ús és portar a la simplicitat qüestions tan complexes com les ideològiques. Banalitzem termes com feixisme i terrorisme d'una forma que fa posar els pèls de punta.

Farien bé els nostres representants o aspirants a ser-ho de deixar-se de mirar el melic i sacrificar l'orgull personal i partit, i fer de la política el noble ofici de fer possible el bé comú. Els temps que corren exigirien que aquells que ens representen siguin els millors, els més formats i educats, però aquesta sembla una batalla perduda.

La confrontació és consubstancial a la política, però el trist espectacle que pràcticament cada dia ens ofereixen els líders dels partits acaba provocant desinterès i desafecció.