09 de octubre de 2019
09.10.2019

Un nou període vital entre l'adultesa i la vellesa

09.10.2019 | 06:00

La vida dels éssers humans es dividia en tres etapes antroposocials, la infància-joventut o la primera edat (quan la persona és improductiva), la segona edat o adultesa (el període més actiu i profitós) i la final, la tercera, la vellesa.
La paraula eufemística tercera edat se la van inventar per sepultar lingüísticament termes tristos i popularment dramàtics com senectut, vellesa, ancianitat, senilitat. La tercera edat fa referència a les últimes dècades de la vida en estat de declivi físic i mental que precedeixen la mort.
A mitjans del segle XX es va desdoblar la joventut en dues fases: joventut i adolescència. Havia sorgit l'adolescència. Abans es passava de la infància a la joventut i de la joventut a la vida adulta, sense especificar que hi havia un franja d'edat entre els 14 i 17 anys, quan els noies i noies encara no treballen, i una altra que anava dels 17 als 22 anys.
El consumisme, l'interès econòmic, va crear l'adolescència donant una identitat pròpia a una massa de nois i noies desbordats, que cercaven unes senyes específiques, uns signes externs exclusius de personalitat, en el vestir, en la música i en el ball, en el comportament social, en el parlar, etc.; eren joves que abans no sabien on ficar-se i per fi havien trobat un model existencial per sobresortir, per presentar-se en societat amb actituds descarades i alternatives a les dels grans i dels infants.
Ara, en aquest segle XXI, també ha aparegut un important col·lectiu demogràfic d'homes i dones independents entre els 50 i 70 anys, que no són ni adults ni vells; la majoria han portat una vida satisfactòria i viuen com si la mort no els hagués d'atrapar mai. Un nou període vital que resta sense nom identificable que fineix vers els 70 anys on començaria l'últim cicle de la vida, el que tanca la mort.
Aquest llarg espai biològic serveix per definir els homes i dones que ja han complert 50 anys, alguns prejubilats, altres jubilats o encara laboralment en actiu i que han travessat la fase adulta i no han ingressat al món dels vells, ni ganes en tenen. No volen claudicar, envellir, perquè es conserven en molt bona forma física, estan plens d'iniciatives en tots els sentits i la majoria disposa de suficients calers per sortir, anar de viatge, de restaurants, i comprar-se roba de moda, llibres, assistir als actes culturals.
En el món anglosaxó, especialment en l'estatunidenc, fa més de dues dècades que va aparèixer aquesta nova categoria social. Era freqüent trobar-se amb grups d'americans entre 55 i 65 anys en determinats països, Grècia, Egipte, Itàlia, França. En un creuer pel Nil ensopegàrem amb una colla d'americans baladrers, perdonavides, tan desimbolts i desinhibits que s'enfilaren a dalt l'escenari on tocava una orquestra i començaren a fer moneries sense cap gràcia, grolleres; els pobres músics, protestant, van haver de tocar el pirandó. La seva fanfarroneria ens va humiliar a tots. Què s'han cregut, qui són ells per anar pel món amb tanta prepotència?
L'actitud ensuperbida d'aquests galifardeus em va recordar el llibre de Terenci Moix Viaje sentimental a Egipto, que descriu una experiència en un creuer pel Nil idèntica a la que vàrem viure nosaltres. Un acte de mala educació, de manca de respecte. Tanmateix en T. Moix estava al davant d'aquesta nova edat, la de les persones que ja han fet la feina, tenen calers i es poden dedicar creient que mai envelliran a realitzar el que més els satisfà. Un període abans tan trist i desmoralitzador i, ara, desitjat i daurat.
Abans tota l'educació escolar i familiar, tot l'aprenentatge social que rebérem els homes de la meva generació (soc nascut al 1946) i les generacions posteriors de la dècada dels 50 i 60 tenia com a finalitat portar-nos a la comunitat dels adults, després d'una prèvia i imprescindible informació, en la qual ens subministraren les instruccions convenients sobre com eren les actituds de les persones majors. Hi ha un refrany català que afirma: «Què fan els infants? Allò que veuen fer als grans». Els nens observàvem especialment els més pròxims, pares, avis, mestres, mossens, que esdevenien els models de comportament i agents socialitzadors. Ens van ensenyar a fer-nos grans. Definitivament ens hi incorporàrem ben ense­nyats per ser un més dins del col·lectiu dels adults.
Abans a partir dels 21 anys, acabat el servei militar, ens advertien que el món havia deixat de ser de color rosa, sinó aspre i esquerp. Havíem d'encarregar-nos de nosaltres mateixos, sense suport familiar, tret en el cas d'extrema necessitat, independents econòmicament i lliures per decidir. Abans de complir els 30 s'havia d'haver aconseguit un bon treball vitalici, triat voluntàriament, que ens mantindria tota la vida en una zona de confort. Es procurava també formar una família. Els que no es casaven havent complert els 30 o 35 anys i amb una ocupació ben remunerada tenien molta requesta, però si persistien en la solteria es feien sospitosos i corrien brames sobre la seva sexualitat. S'exposaven a ser mal vistos socialment.
Abans existien com he dit suara tres períodes vitals, ara se n'hi han afegit dos més i el recentment estrenat que va improvisant sobre la marxa per trobar uns símbols clars i identificables que li permetin presentar-se socialment.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook