Il·lusos, no podreu amb Trump. L'encesa de la maquinària de l'impeachment ha desencadenat més pànic entre els denunciants que en el processat, el qual transforma la maniobra Demòcrata en un bumerang que serveixi de combustible per a la seva reelecció. El magnat dels negocis tèrbols s'ha vist acorralat per la justícia més vegades que la suma dels seus rivals. «Tota la meva vida és una aposta», diu una de les frases preferides del president. Als seus adversaris els falta convicció per desafiar les murrieries del lluitador de carrer.
L'impeachment és la cirereta d'una estratègia desencertada, que ha deambulat durant quatre anys per la premsa. Cap president nord-americà ha estat el destinatari d'un atac massiu comparable al gaudit per Trump. S'omet que el personatge perillós era George Bush, que va llançar el planeta a una situació catastròfica, amb centenars de milers de morts i la cobertura impagable dels mitjans liberals del seu país.
El progressisme mundial denuncia a consciència cada comentari malhumorat de Trump, fins a consolidar la seva fanfarronada que «soc el Hemingway de Twitter». La denigració excessiva oblida que la bogeria del president, no només el descriu, sinó que també explica la seva elecció en uns temps que han suprimit qualsevol vestigi de racionalitat. El magnat pot significar el suïcidi del planeta, però un sol home no ha creat les condicions per a aquesta extinció, nodrida durant dècades d'imperi de la hipocresia anomenada diplomàcia. Ordenar al president d'Ucraïna que investigui el màxim rival a la cursa a la Casa Blanca encaixa amb el comportament habitual de Trump, que a més es considera per sobre de la llei. L'instigador es reserva a més la cabriola final, atorgar-se a si mateix el perdó presidencial. Com diu la seva llei preferida, «jo no parpellejo». I vosaltres ja ho heu fet.
