Entre la infinitat de preguntes recurrents que es formulen dia rere dia, n'hi ha que acaben aconseguint treure el pitjor de tu mateix. No saps el motiu, ni tan sols quan vas començar a agafar-li mania, però la cosa és que cada vegada que l'escoltes entens millor com se sent Bruce Banner cada cop que es transforma en Hulk. Deu ser que et fas vell, o més imbècil, o que la pregunta té tant a veure amb la teva feina que l'acabes veient com un imperatiu professional. Tothom té les seves preguntes odiades (potser la que té més unanimitat és «estàs bé?», aquest meravellós prolegomen de converses incòmodes) i un servidor no pot amb el «però, fa por?». A veure, que té un sentit fer-la, perquè al capdavall si et dediques a això és perquè t'agrada divulgar la cultura i la pregunta és un matís fins i tot lògic quan el lector o espectador potencial té al·lèrgia als imaginaris terrorífics. El problema és que, com amb tantes coses de la quotidianitat, la seva repetició sistemàtica l'acaba tornant un gag amb tints de malson. Expliques l'argument de qualsevol cosa amb un mínim de negror i automàticament algú et salta amb la cosa de si fa por. Té, aquest requeriment, un doble raser. Per un costat, la por és un concepte tan subjectiu que provar de respondre amb precisió resulta un exercici tirant a agosarat. Per exemple, qui això subscriu crida la mama només pensar en l'anciana espectral d'Insidious, i en canvi tinc un amic que s'hi pixa de riure perquè diu que li recorda un personatge del Força Barça. Per l'altre, acostuma a haver-hi en la pregunta un prejudici cap al gènere que mira, no barrufa. Per descomptat que hi ha gent aprensiva i per això vol saber quin tipus d'experiència s'hi trobarà, i és del tot legítim voler sospesar el grau de trauma a què s'exposa, però també n'hi ha que manté allò tan ranci que si és de terror ha de ser menys bo, o com a mínim té menys interès. El «però, fa por?» conté, en la seva mateixa configuració, una certa lectura del món en el que vivim. Aquest «però» vol dir alguna cosa així com «sí, molt bé, però malgrat les coses bones que en dius, fa por?». Vindria a demostrar que la por és una essència indestriable, el pilar fonamental d'algunes decisions i percepcions. Potser és per això que la pregunta em molesta: haver de raonar les pors dispara la projecció de les meves.
