A la Maniac Mansion de Waterloo, insultar Junqueras té premi. Aquest pobre home que fa dir-se Ramón Cotarelo ho ha fet i ja Puigdemont l'ha fitxat per tancar la llista de Girona a les properes eleccions del 10 de novembre. L'expresident ha demanat a Xevi Xirgo que el tracti bé a les págines d' El Punt Avui. Xirgo, per cert, cada dia puja més a veure el seu amic. Cada vegada passen més temps junts, i cada vegada pren Xirgo més apunts. Els que són a la casa diuen que es passen hores tancats tots dos sols al despatx i que Puigdemont cada dia fa més mala cara.

Cotarelo ha fet tots els papers de l'auca, sempre buscant el protagonisme, sempre buscant el poder. Des del temps en què es presentava com un home de Felipe González que no el recordo remant contra corrent. Sempre fent-se el savi, sempre fent-se el digne, però sempre al costat de qui tenia més poder, i més diners. En el seu periple independentista -i oportunista, com tots els altres periples seus-, passà primer per la CUP i quan veié que eren magres els beneficis, acusà els antisistema de ser els principals enemics de la independència, i s'oferí a Esquerra per acabar insultant, igualment, Oriol Junqueras. Puigdemont, que tant predica la unitat, s'ha afanyat a fitxar-lo encara que sigui simbòlicament. « Con dos gintónics» -diuen els meus amics madrilenys- « ¡quién no va a los toros!».

L'única batalla que hi ha hagut a Catalunya d'ençà que Mas anticipà les eleccions de 2012 ha estat autonomista, entre Esquerra i Convergència per presidir la Generalitat. Encara que sembli mentida, tant l'1 d'octubre com sobretot la declaració d'independència foren moviments mal calculats en la sola direcció de controlar la Generalitat. I així va anar, és clar.

Menteix Puigdemont quan diu que vol unitat: el que vol és retenir la Generalitat i destruir Esquerra, bé sigui impedint-li que es presenti a les eleccions o bé sigui ridiculitzant-la, insultant-la o amb un truc de darrera hora, com aquella mentidota del 21 de desembre de 2017: «Cada vot apropa el president a casa». Quin gran frau! Quin gran farsant! I quin poble més estúpid cal ser per creure's aquesta propaganda!

La unitat de l'independentisme és filosòficament impossible, perquè cap dels dos partits no vol realment fer la independència, una independència que en el seu imaginari té rang només de penyora, de trampa per enganyar l'electorat i guanyar la presidència de la Generalitat. Si Puigdemont estigués interessat en la unitat de l'independentisme que tant reclama, no hauria fitxat, per raons òbvies, Cotarelo, ni hauria posat la seva minyona lírica -Xirgo- a fer-li panegírics.

Més de fons, sobre les eleccions al Parlament, fa de mal dir quina estratègia ha d'imposar-se. D'una banda, les enquestes són ara poc falagueres per a Convergència i ningú no convoca eleccions si sap que les ha de perdre. De l'altra, la segura reactivació de l'euroordre, quan es faci pública la sentència del Suprem, i la probable extradició de Puigdemont, poden precipitar els esdeveniments: si l'expresident és finalment conduït a Soto del Real, Convergència podria aprofitar l'impacte per multiplicar el victimisme i convocar un poble excitat i rabiós a les urnes. També cal veure si Puigdemont roman a Waterloo o fuig a Suïssa, o a un país remot sense conveni d'extradició -n'hi ha ben pocs- amb Espanya. En tot cas, el que no faran, o de moment no volen fer ni Torra ni el fugitiu, és plantejar unes eleccions autonòmiques com la resposta a la sentència del procés.

Esquerra, a qui totes les enquestes somriuen, voldria eleccions com més aviat millor. Els republicans creuen que l'aliança amb Convergència està esgotada i que no funciona ni des del punt de vista electoral, amb un topall que es repeteix una i una altra vegada, ni des del punt de vista polític, com ho prova la paràlisi del Govern i la seva desarticulació funcional. L'estratègia que Junqueras preveu és reeditar el tripartit amb socialistes i comuns, per demostrar capacitat de gestió i eficàcia política al capdavant de la Generalitat, i guanyar-se així la confiança de part dels votants socialistes i comunistes. És el que sempre diu d'eixamplar la base social de l'independentisme, i que tant s'ha parodiat. I no només paròdies: l'han acusat també de venut, de botifler, de traïdor i de «conill», com feu Cotarelo just abans que Puigdemont el premiés fitxant-lo.

El debat continua sent autonòmic. Espanya no és l'enemic, sinó la bruixa del Tren de la Bruixa que els dos partits utilitzen per fer por als infants. L'objectiu no és la independència, sinó el poder cantonal. I tot això ho sé jo i ho saben els meus amics d'Esquerra i de Convergència que venen a intoxicar-me els uns contra els altres. Ho sabem tots plegats però no ens ho diem a la cara, perquè ens sentim més còmodes i millors persones pretenent que estem parlant d'alguna cosa seriosa i que apel·la a alguna -la que sigui- altura moral favorable als interessos de la Humanitat. Però no, no és veritat, i no només no és veritat sinó que és una farsa. La mateixa absurda, grotesca, incomprensible farsa que ha dut els líders independentistes a la presó o a la fuga, fent la comèdia dels «exiliats» o dels «presos polítics» quan són uns venedors de pòcimes miraculoses, uns xarlatans, uns que es creien més llestos que l'Estat i com sempre passa en aquests casos, i com així ha der ser, l'Estat us ha acabat arrasant.

I au, continueu jugant a Cotarelos, desgraciats.