11 de octubre de 2019
11.10.2019

EL GLIFOSAT NO ÉS EXCUSA

11.10.2019 | 06:00

Els horts són com un compendi de sabiduria pagesa. Durant l'hivern es prepara amb paciència la terra i la geometria justa del que s'hi vol plantar, es preparen les canyes per a les tomateres o les mongeteres, es comencen a definir les regues que serviran per plantar i per regar, es fanga i es cava la terra per airejar-la i adobar-la. L'hort és en la seva hivernació un camp petit, net i cuidat, sense herbes, preparat per a la plantació, l'esclat primaveral, la floració dels fruiters i la irrupció de verdures i llegums en abundància. Els que cuiden els horts mantenen a rega les males herbes i quan senyoregen en algun racó les arrenquen i eliminen conscients que la naturalització lliure està renyida amb la producció hortícola planificada. Passa el mateix amb les heures; hi ha qui creu que tota planta té dret a viure però l'ofec creixent, l'asfíxia final, de les heures tomba els troncs més vitals i els aniquila. Fa molta angúnia veure com les enfiladisses estrenyen el cercle de pollancres i plàtans i els acaben aniquilant, en molts boscos de ribera i també a l'illa del Ter.
Tot això ve a tomb d'un principi bàsic de decòrum urbà. En els darrers temps les herbes senyoregen carrers i places, escosells i parterres, obren escletxes entre les llambordes i els còdols i s'apoderen de vorals i voreres de la nostra ciutat.
Va ser un encert netejar totes les herbes que creixien entre les estructures de formigó de la mitjana de l'accés entre Girona i Salt a l'AP-7 a Girona Sud. En alguns punts les plantes de fonoll havien assolit prop de dos metres d'alçada i la intuïció del perfum no era suficient per neutralitzar el mal efecte d'aquella proliferació d'herbotes diverses.
No acostumo a entrar en temes directament vinculats a la gestió municipal i tracto d'evitar, en general, tota mena de polèmica. No sempre ho aconsegueixo: el model turístic i la gestió de la massificació del turisme, el debat al voltant de l'Hospital de Girona i la seva localització han cridat la meva atenció en aquesta col·laboració quinzenal al Diari de Girona. Ara hi afegeixo el tema de la neteja urbana. Hi ha a Girona la percepció d'una ciutat que ha abaixat la guàrdia en matèria de neteja. No és cap consol que els que ens visiten la trobin més neta que segons quins carrers de Barcelona. És massa freqüent trobar racons bruts en diversos barris de la ciutat, abocadors incontrolats, i una escampadissa de burilles en alguns llocs de major freqüentació. En qualsevol cas, la intensitat i el grau de depuració de la neteja urbana pot tenir els seus alts i baixos i només cal reprendre un seguiment acurat i una pressió adequada en el servei per recuperar uns estandars que havien fet de la ciutat un model. Tampoc no vull entrar, doncs, en si Girona bruteja o no. Hi ha en aquest camp opinions per a tots els gustos.
Vull tornar, doncs, al que jo he anomenat la proliferació d'inútils horts urbans a la ciutat. En general hauríem de dir que on hi ha terra, sobretot en els marges, està bé que les herbes hi creixin; és natural.
No ho és tant que en un escosell de la rambla de la Llibertat hagi crescut una tomatera o que en les escletxes dels esglaons que pugen des de les escales de la Pera a la plaça dels Apòstols hagi sorgit tímidament una figuera. I he esmentat dos casos que en la seva singularitat tenen un punt de poesia. Però les herbes enmig de les pedres, en les teulades, en les façanes dels edificis, en els espais entre panots de les voreres, són una amenaça per la mateixa infraestructura i un atemptat directe al decòrum urbà. L'accés a Girona des de la Creueta pel Parc Científic i fins la plaça dels Països Catalans pot ser un exemple, els parterres i les voreres a Pedret en són un altre, a cada barri i a cada carrer trobaríem un exemple. Als col·lectors de l'O­nyar passa el mateix i si les balques del riu tenen algun sentit i aixopluguen les patrulles d'ànecs, les herbes que creixen a tocar de les façanes de les cases del riu creen una sensació de descurança.
Adquireix una gravetat singular la vegetació que s'està apoderant del pont de Pedra. Els primers conillets feien gràcia, l'amuntegament d'herbotes d'ara comença a esdevenir preocupant. El pont ha de respondre amb puresa a la seva denominació: pont de Pedra. Deixem que els carreus del pont s'ajustin entre ells i que no hi aparegui la intrusió vegetal que els pot separar.
En algun moment m'ha semblat que algú donava com excusa d'aquesta qüestió el necessàri abandonament dels herbicides, sobretot el glifosat per raons ambientals. Però el glifosat no és excusa. Tornem als horts. Els pagesos llauren els camps i treballen els horts i les vinyes per impedir la proliferació d'herbes perjudicials pels conreus. Quan creixen altre cop les herbes normalment s'arrenquen. Arrencar herbes és un camí plausible i un excés d'herbes a la ciutat no es justifica pel fet d'haver deixat d'emprar el glifosat. Sense glifosat també es poden combatre les herbes urbanes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook