El sentiment de l'independetisme és de derrota i frustració perquè després del 9-N -que sembla oblidat- i de l'1 d'octubre, no només no ha aconseguit avançar en els seus objectius, sinó que a més a més ha retrocedit en l'autogovern i l'Estat ha empresonat -en les properes hores sabrem per a quant temps- els seus líders. També han vist com l'independentisme es fragmentava i barallava i els partits tornaven als seus caus de confort. I al mateix temps tots plegats han sofert com la Generalitat es convertia en un govern menut amb un president que no lidera ni mira cap al futur.
Al mateix temps, el sentiment del constitucionalisme i de l'unionisme, que són conceptes tan diferents com nacionalisme i independentisme però reals tots dos, és també de derrota i de frustració. El motiu és que a aquestes alçades, sobretot després de les eleccions convocades per Rajoy quan va intervenir Catalunya, calculaven que les institucions catalanes podrien estar controlades per ells. No ha estat així i a més a més la força independentista que no se sap quin abast té perquè mai s'ha pogut comptabilitzar, té el control de la pràctica totalitat de les institucions catalanes i del relat català. A l'independentisme només li va faltar l'Ajuntament de Barcelona, però per evitar que Maragall fos alcalde es va trencar encara més Ciutadans i els va representar veure de nou Ada Colau d'alcaldessa, tot i que la consideren una independentista camuflada. Però hi ha un factor que accentua aquest sentiment i és que els partits unionistes, com són Ciutadans i PP, són inesxistents a les institucions locals i no tenen a Catalunya cap tipus de xarxa associativa ni massa social organitzada. No han aconseguit entrar a les xarxes de la Catalunya nacionalista de l'antiga Convergència, ni a la independentista d'ERC i ni tan sols a la constitucionalista del PSC.
