Quan encara no havíem entrat en la voràgine de l'1 d'octubre, devia ser el 2015 o el 2016, un conegut em va fer una proclama independentista. El seu perfil és més aviat conservador i lligat a una feina administrativa que desenvolupa des de fa dècades. Quan va acabar, li vaig preguntar si per aconseguir la independència estaria disposat a fer sacrificis i només li vaig comentar, a tall d'exemple, la possibilitat que el seu sou es reduís a la meitat. «No, home no», em va contestar contundentment. És clar, que no. Però en aquell moment i en els que vindrien posteriorment, la imatge que llançaven a l'opinió pública els polítics del procés era que amb l'escissió de Catalunya, el futur país seria ric, amb pensions justes i amb empreses que es barallarien per instal·lar-se a la nova República. Han hagut de passar anys perquè alguns d'aquells representants polítics hagin reconegut que aquella idea era perfecta, molt maca, però irreal. La primera va ser l'exconsellera d'Ensenyament Clara Ponsatí, quan va dir allò del «farol». Ara ha estat l'exconseller de Salut Toni Comín el que ha reconegut -i ha demanat- sacrificis per la població, fins i tot la possibilitat de perdre la feina. Aquesta és la veritat, o millor dit, una part de la veritat. El que no diu Comín és que per molts sacrificis que es facin, aquests seran en va.
