Aquests dies és notícia que el Suprem ha obert definitivament la porta a l'exhumació de Franco, a treure'l del Valle de los Caídos i enterrar-lo al costat de la seva esposa en un cementiri de Madrid. Que s'hagués enterrat en un monument construït per presos polítics (dels de veritat), pels perdedors de la Guerra Civil, ha sigut una anomalia que ara sembla que podrem reparar. El fet m'ha recordat Raimon Martínez Fraile i el seu llibre El fèretre obert, en què explica la seva anada a Rússia com a regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona per negociar un acord amb l'Hermitage. El títol del llibre té relació amb el mausoleu on un Lenin momificat s'exposa al públic. Diu Raimon que Rússia no tancarà l'etapa comunista fins que el fèretre de Lenin no es tanqui i s'enterri. Aquí cal enterrar Franco com el dictador que fou, sense honors.

Els temps del franquisme van ser temps de vencedors i vençuts, dels que manaven «por la gracia de Dios» i dels que havien perdut tots els drets. Tenim encara un llarg camí per enterrar-lo definitivament, per tancar les ferides que la transició va deixar obertes, però l'exhumació de Franco és un pas molt important. Queden els morts sense identificar als vorals dels camins, rehabilitar els condemnats pel franquisme en judicis no democràtics i un llarg etcètera. Manuela Carmena, exalcaldesa de Madrid, va fer un esplèndid pregó de la Mercè. Entre altres coses va explicar que estimava Barcelona des que la dictadura la va expulsar de la Universitat de Madrid i va venir a Barcelona a estudiar, viure i treballar. Em vaig sentir solidari perquè a mi em van castigar tres anys sense poder-me matricular a cap universitat espanyola per subversiu i catalanista i com que no tenia ni diners ni passaport vaig haver de fer el que vaig poder durant tres anys. Manuela va fer a més una defensa de la validesa de la democràcia (de la transició i de les lleis que sostenen la democràcia que tenim avui), va reclamar diàleg i va demanar una entesa Barcelona-Madrid (i Catalunya-Espanya?) des de la comprensió mútua.

Ara que tornem a sentir els de Vox defensant el franquisme i tots els seus tics reaccionaris és moment de recordar que el franquisme sociològic continua latent a la societat espanyola encoratjat per l'onada de populisme i nacionalisme excloent mundial. El PP i Ciutadans a Andalusia i Madrid contradient el que diuen (que són partits constitucionalistes i democràtics) segueixen Vox i defensen que l'exhumació de Franco portarà a cremar esglésies o les noves formes del populisme de dretes negant, per exemple, el canvi climàtic o la violència masclista. I Casado i Rivera no reneguen dels seus líders regionals demostrant que no tenen les conviccions democràtiques que haurien de tenir. Per tornar a prestigiar la política necessitem que els partits no dubtin en la defensa dels valors democràtics i constitucionals. Els acords amb Vox i el que comporten desmenteixen els seus discursos.

Però també hem de rebutjar banalitzacions. Hi ha qui ara ens vol fer creure que el franquisme no estava arrelat a Catalunya. La majoria dels franquistes que manaven a les institucions de Catalunya eren catalans, no persones enviades per ocupar-nos i van depurar els republicans com els que més. Com a la resta d'Espanya, a Catalunya la transició no va eliminar el franquisme de base. En una quantitat no desdenyable d'ajuntaments la UCD però també CiU van reciclar (blanquejar) els alcaldes del tardofranquisme. Cal dir sense embuts que a Catalunya hi havia franquistes i no se'ls va demanar comptes, se'ls va incorporar a la nova política sense més. Encara no fa massa en un poble es va tancar una revista de l'arxiu municipal perquè va publicar un article (ja publicat en una revista més acadèmica) on s'explicava l'actuació de franquistes del poble. L'alcalde, parent o amic d'ells, va clausurar sense més la publicació «por real decreto». Tampoc és cert el que es diu sobre la llengua. El franquisme el que va fer va ser prohibir el català però no va ser qui va introduir el castellà a Catalunya per imposició com ara alguns ens volen fer creure. El castellà a Catalunya tenia una llarga tradició, de fet les dues llengües han conviscut a casa nostra des de l'inici de les llengües romàniques, la cultura catalana s'ha fet en les dues llengües. No foren en Serrat o en Marsé els primers que van fer cultura catalana cantant o escrivint en castellà.

L'exhumació de Franco hauria de servir també per reflexionar sobre la democràcia com va fer Carmena al pregó. Hi ha qui posa en dubte la transició i la democràcia que tenim avui. Els pragmàtics sabem que ens ha portat els millors 40 anys de la història d'Espanya, 40 anys de democràcia i llibertat. Tenim una bona Constitució i vaig sentir-me alleujat quan després de criticar-la amb duresa, Iglesias, a la darrera campanya, la va reivindicar. Hem de ser valents i defensar-la i els federalistes, entre d'altres, pensem que la millor defensa és reforma-la, posar-la al dia. Hi ha qui només hi veu defectes (que en té sobretot d'aplicació) i fins i tot qui va pel món denunciant la falta de democràcia a Espanya. Sense anar més lluny el Govern català va pel món desprestigiant les lleis democràtiques que han utilitzat per aconseguir el poder. Potser creuen que sense lleis aniríem millor...

En Franco va portar dictadura, repressió i autarquia. A molts dels qui vam viure el franquisme se'ns fa difícil entendre que Catalunya doni el poder als qui advoquen per un nacionalisme excloent i per saltar-se la llei, és a dir, per anar contra la democràcia i a favor del populisme. I recordin que, com sempre, són les esquerres qui fan els deures, qui exhumaran el dictador contra el criteri de la dreta.