He vist Joker, de Joaquin Phoenix. És una pel·lícula sobre la pietat, o més aviat sobre l'absència de pietat. És una pel·lícula sobre per què hem de pagar impostos. Joker és un home marginal empès a la marginalitat encara més extrema, un home malaurat i les circumstàncies el converteixen en desfeta. Joker és una pel·lícula incòmoda, bruta, que deixa mal cos i que vols que s'acabi. Joker és una pel·lícula intel·ligent, delicada, reflexiva, que limita amb les nostres vides i amb la nostra idea de la vida.
Crec en l'esforç, en la voluntat, en la meritocràcia. M'avorreix la queixa i penso que la genètica és més fiable que la democràcia. M'agrada el món i com funciona, assumeixo que hi ha afores de Déu i que els privilegis, com l'elit, són el motor de la Humanitat i no pas el seu llast. Però no podrem viure mai segurs sense compassió, sense pietat. No és solidaritat, és humanitat. No és generositat, és més barat pagar impostos que seguretat privada. Els impostos són el preu que paguem per continuar vius, tranquils i segurs en la part afortunada del planeta.
Hem de deixar que les persones se'n surtin sense atrofiar-les a cop de subvenció i prebenda. Hem de deixar que l'angoixa faci el seu curs, barrejada amb el sentit del deure i que l'emergència tregui el millor de cadascú. Però no podem deixar ningú sense esperança, o com a mínim sense fàrmacs. La llibertat és el gran marge de Déu però l'amor el seu gran do i finalment ens hem de fer càrrec de tothom.
Joker és una pel·lícula adulta, gens ploranera ni queixosa, però que ens posa davant de la nostra responsabilitat de ciutadans lliures, de pares de família que volem un món tranquil i previsible per a les nostres filles. Demostra que el liberalisme és una ingenuïtat i que la intel·ligència és conservadora. Una idea de la idea pren cos a Joker, i no és épica ni grandiosa però és la que assegura que puguem arribar en pau al final de cada dia.
Aquesta pel·lícula requereix una edat per entendre-la. El meu jo més jove, el que encara no havia vist el gran dolor del món, el que encara no era pare, l'hauria rebutjada i hauria marxat del cine a mig fer, proclamant totes les categories del fàstic. I deixem-ho clar: de fàstic, me'n va fer, i molt. Però fou un fàstic íntim, profund, ben meu, i em vaig quedar fins al final perquè ara ja he entès que som una sola cosa el meu fàstic i jo, i que només el que entenem, el que estimem i el que salvem ens deixa de fer por.
