Els compradors de música dels vuitanta i dels noranta sabien que, sovint, el bon material, les bones cançons, s'amagaven en les «cares B» de discos (ara dits «vinils») i CDs. Molaven més. La política, i ara més que mai, també registra dues cares: la de mentida -diguem-ne «cara A»- i la de veritat -la bona, és a dir, la «B»-. La «A» ens vol fer creure que els miracles són possibles, que junts som invencibles i que tot, tot, tot, es fa i es desfà per la pàtria, la causa més absurda i perillosa de les possibles (de proves d'això ens en sobren, a Catalunya). La «B», en canvi, passa desapercebuda, és molt menys estrident, crida poc però va per feina. L'exemple el tenim a Viladrau, un poble que, vagin les excuses per endavant, es troba en terra de ningú: a la província de Girona, però a la comarca d'Osona; a la diòcesi del Bisbat de Vic i amb números telefònics que comencen per 93; en fi. Dijous, a Viladrau, van canviar l'alcaldessa d'ERC, Margarida Feliu, per una altra de JxCat, Noemí Bastías. Dos partits adeptes a la unitat independentista es mataven -políticament parlant- per una vara; dos partits que, en termes generals, no se suporten i que mentre fan grans discursos (repetitius, cínics, irrealistes, incendiaris a voltes i moltes coses més) a la «cara A», s'esbatussen com galls de baralla, a la «cara B». La consigna no pública però real a ERC és destruir el que queda -si és que queda res- de l'antiga Convergència; l'ordre, no oficial, però sí d'ofici, a JxCat és passar per damunt d'Esquerra allà on es pugui: a Viladrau, però també a la Diputació de Barcelona, que fa força més mal, per exemple (hi va haver un intent a la de Lleida, però allà un pacte entre JxCat i PSC requeria el vot de la diputada de Ciutadans, Ángeles Ribes, que finalment no es va voler empassar el gripau de pactar amb una força indepe). Només la sentència als líders del procés evita, a un mes de les eleccions generals, que la batussa entre republicans (sobre el paper) d'esquerres i republicans (sobrevinguts) de dretes sigui pública i en directe. Però la sentència passarà (dilluns, diuen) i el procés tal i com el patim ara morirà. I aleshores, les hòsties -ups, perdó- poden ser de campionat, de traca, perquè, per damunt de la pàtria, de la llibertat del poble, de la democràcia i fins i tot del futbol, hi ha el poder, la «cara B», la bona, la real, l'única que els interessa.