13 de octubre de 2019
13.10.2019

El dietari

13.10.2019 | 00:16
El dietari

DIssabte
Mercat vigorós
«Mira, és en Manel dels pollastres!», exclama una nena quan un divertit garlaire agafa el micròfon per donar la benvinguda al concorregut concert de l'Orquestra Maribel que es va fer dissabte a la nit a la plaça Salvador Espriu per celebrar els 75 anys del Mercat del Lleó. En Manel Rodríguez, a banda de portar una polleria extraordinària, és el president de l'Associació de Comerciants del Mercat, que agrupa una seixantena de puestus, als quals s'afegeixen les parades dels pagesos de l'exterior. L'edifici es va construir l'any 1944, quan la dictadura encara sepultava cadàvers a les cunetes. En un racó amagat al públic, l'edifici encara conserva un gegantí escut en relleu de l'Espanya feixista amb el pollastre –i no precisament d'en Manel– i les fletxes. En aquests anys el Lleó s'ha convertit en un fantàstic mercat de producte de primera categoria i sobretot en un espai de relacions socials per saludar els coneguts. Dissabte, en plena descompressió de la setmana, és agradable fer tertúlia mentre fas cua a Peixos Serra, que a les 10 ja no li queda ni un cranc, o esperant que en Fernando de la botiga Toscana, amb la seva diligent i costumista parsimònia, et despatxi una mica de coppa i porchetta.
Per molts anys, Lleó.

DIumenge
Superar els coneixements
«Ramon, ha arribat un punt de la nit que l'experiència ha superat els nostres coneixements». És la trucada apesarada que rebo a primera hora del matí d'un amic francès que la nit abans ha anat a sopar al Celler de Can Roca.
He llegit moltes definicions del Celler, algunes molt erudites, però per la seva sinceritat aquesta és la més determinant que he sentit mai.
Fa vint anys hauria estat una fantasia que un francès de l'Eure i Loir quedés tan commocionat per un restaurant de Girona. La trucada ha acabat amb el reconeixement que necessitarà mesos per descodificar unes hores a Taialà que transcendeixen en un meravellós àpat i que s'endinsen en el territori de les emocions i la ferma exploració de la perfecció.

DIlluns
Orgullosos de Catalunya
El banc de Santander ha sorprès amb un anunci televisiu que exhibeix les virtuts i la bellesa de Catalunya i sense cap rubor proclama: «Orgullosos de Catalunya!». Alguns ho qualificaran de cinisme, altres d'oportunisme i els de més enllà ho celebraran. Però en tot cas quasi tots poden coincidir que després de l'inesborrable «a por ellos» dels darrers anys, acompanyat de la fuga d'empreses dirigida, és més agradable sentir això, encara que respongui a una lícita estratègia comercial.
Seria superlatiu que el Santander fes l'anunci en castellà i el passés com a patrocini d'espais televisius com els d'Ana Rosa Quintana i Susanna Griso, que es mostressin orgullosos de Catalunya.

DImarts
Soroll de sabres
Pedro Garrido encara és el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya. I suposo que ho serà fins passades les eleccions. El PSOE no pot permetre's començar a posar ordre dins d'aquest cos armat fora de control des que el PP va externalitzar un conflicte polític posant-lo en mans d'espies, policies i fiscals. No ho pot fer perquè una part del seu electorat ho veuria com una concessió als independentistes i no com una manera de protegir la qualitat d'una democràcia on els militars s'han de limitar a complir ordres. Pedro Garrido ha fet allò que en la transició se li deia soroll de sabres. Aleshores es referien a l'Exèrcit, però la Guàrdia Civil és un cos militar que s'hauria de limitar a complir ordres i mai a llençar arengues polítiques.

DImecres
La veritat
Avui, el bisbe de Girona, Francesc Pardo, ha dit que és impossible garantir que s'acabin els abusos a menors dins de l'Església. Diu que ara hi ha més controls i protocols però que en definitiva «el pecat» és inherent a la condició humana. És una afirmació lògica i sincera.
La veritat, entesa com a no mentir, és un precepte de la religió catòlica que durant molts segles la Curià ha violat sistemàticament. Els nous aires imposats pel Sant Pare Francesc han millorat substancialment la situació, fins al punt que pot arribar a donar oxigen a aquesta religió que semblava condemnada a evaporar-se a ritme de canvi climàtic.

DIjous
La Periodista dels sentiments
Gemma Nierga és una cronista dels sentits i dels sentiments. No conec cap altra periodista que practiqui aquest gènere. Posseeix el talent d'extreure els principals titulars de l'ànima del seu entrevistat aplicant un mètode periodístic renyit amb la triperia, que és el més habitual quan la televisió entra en la intimitat d'algú. La Gemma utilitza un to càndid per edulcorar preguntes carregades d'intencionalitat. Això sumat a les seves justes però imprescindibles concessions personals i un llenguatge corporal proper, però no invasiu, acaba desabrigant el personatge.
Ha passat en el capítol d'avui del programa Els meus pares, que emet TV3. El convidat era el badaloní d'origen figuerenc Toni Soler. La periodista d'arrels gironines ha traspassat els escuts d'un personatge que, malgrat dedicar-se al negoci de fer riure, té aquell fons feréstec, malfiat i pudorós del català d'abans.

DIvendres
Bipolaritat catalana
«Dilluns i dimarts tallaré l'AVE que he d'agafar dimecres». És la pesarosa ocurrència –difícilment es tornarà a tallar l'AVE– d'una amiga que descriu a la perfecció la bipolaritat de bona part de Catalunya. D'una banda, la necessitat vital de protestar per les condemnes de presó contra els seus governants i líders associatius per haver organitzat un referèndum i, de l'altra, la necessitat de continuar vivint.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook