13 de octubre de 2019
13.10.2019

estressats

13.10.2019 | 00:34

Per sota de la realitat que creuen endevinar els nostres ulls, circulen corrents subterranis molt profunds. Un d'ells és l'estrès o l'ansietat, que deriva més aviat que tard en angoixa. Com un nou mil·lenarisme, el pensament apocalíptic ha tornat amb la ferma voluntat de no anar-se'n. Ho comprovem diàriament, ja sigui pregonat pels mitjans de comunicació, la classe política o els grans divulgadors de catàstrofes i solucions màgiques. Podríem anar a la memòria dels nostres pares –la por d'una guerra nuclear en els anys d'enfrontament amb la URSS-, però no cal: només cal cenyir-nos a aquestes dues últimes dècades, des que l'atemptat de les Torres Bessones va donar un tràgic inici a segle XXI.
L'enumeració dels noms de la por converteix en una autèntica lletania els signes dels temps: les armes de destrucció massiva (inexistents) a l'Iraq, la caiguda de Lehman Brothers, el crac financer, el tsunami del deute sobirà, els bancs zombis –un bon nombre dels quals va caldre rescatar– i la desaparició de l'euro; el virus de l'Ebola i la grip A, els incendis a l'Amazones, l'arribada de l'antropocè, l'alerta climàtica i la desaparició de les espècies, l'accident nuclear a Fukushima; el retorn dels populismes que es creien definitivament superats, la crisi de la democràcia liberal i les noves ideologies definides pel pensament únic; l'atur massiu i l'empobriment de les classes mitjanes al costat de l'enriquiment accelerat de les elits, la corrupció flagrant i la partitocràcia; l'eclipsi del catolicisme i la reaparició de les sectes, l'astrologia i la paraciència; els imparables fluxos migratoris units a l'endeutament dels estats i l'hivern demogràfic a Europa; l'estrany procés que anomena «radicalitat democràtica» a la democràcia plebiscitària; les teories conspiratòries de tot tipus, la irrupció de la intel·ligència artificial, el big data i aquest accelerador de partícules que són les xarxes socials; dos papes a Roma i dos reis a Espanya, quatre conteses electorals en quatre anys, l'aparent impossibilitat a l'hora de formar governs; el fracàs escolar i el currículum de mínims, l'analfabetisme que torna encara que sigui per la via del desconeixement massiu del llenguatge de la programació. Arribats a aquest punt, ja no resulta sorprenent que un llenguatge tòxic i exagerat ocupi el debat públic. No perquè no hi hagi motius per al pessimisme –cal pensar que sempre n'hi haurà–, sinó perquè l'escala del llenguatge no es correspon amb la realitat, sinó amb les emocions que volem projectar sobre ella.
Per descomptat molts surten guanyant amb aquest estat general d'excitació, tot i que la societat en general hi surti perdent. Com bé sabem, els dos grans mobilitzadors emocionals que ofereixen les ideologies en èpoques de crisi són la por i el ressentiment. I tots dos faciliten o animen aquesta espècie de febre incessant que és l'ansietat en els nostres dies. Hi ha molts motius per a la preocupació i molts altres per a l'enuig i la decepció, però del que parlem és de quelcom diferent: les peculiaritats d'un estil que té menys a veure amb la racionalitat i la voluntat il·lustrada que amb la cara grollera de la manipulació de les emocions. Convindria vigilar-ho i mantenir-nos en una justa distància que eviti les temptacions clàssiques de la sobreexcitació, ja sigui per mitjà de l'escapisme malenconiós o de la violència implícita en engegar a rodar les institucions democràtiques, les lleis i tot el que hem construït en comú. Respectar això tan senzill, i tan habitual, com les reserves naturals de la moderació.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook