Quan arriba la tardor, els que havíem estat testimonis de la invasió per l'aigua dels carrers i places de la nostra ciutat no podem deixar de dedicar un record a aquells dies tristos en què una bona part de l'activitat quedava paralitzada. I que per als que n'eren afectats més directament era un drama, i en alguns casos una tragèdia amb resultats irreparables. Tothom recordava l'aiguat de Sant Lluc, o el del Pilar. I si es repassava la història de les nostres inundacions, la que més s'havia acarnissat amb una zona urbana era la que havia produït la tragèdia del 19 de setembre de l'any 1843. Es parlava indistintament d'aiguat i d'inundació, quan en realitat són dos fenòmens diferents, encara que sí amb una certa relació. Sempre que hi ha inundació és per causa d'un aiguat. Però no sempre que hi ha aiguat hi ha inundació. Una gran avinguda d'aigua, amb l'augment del cabal d'un riu serà un aiguat, però només serà inundació si el riu es desborda i les aigües es dispersen pels carrers.

Especialment en aquest temps de tardor, i també, però amb menys freqüència, a la primavera, la nostra ciutat havia estat víctima de les aigües desbocades, d'algun o de tots els rius que normalment li donen vitalitat. Un seguit de dies rúfols, amb pluges intenses i persistents encenien les alarmes dels gironins establerts en les zones properes als rius i especialment aquells que vivien o tenien els seus negocis a la planta baixa. En aquestes situacions, els afectats estaven atents a les variacions que es podien produir en el nivell del riu. I també a les notícies que anaven arribant de les poblacions situades aigües amunt. Quan arribava la nit tot es presentava més problemàtic. Dubtaven si es quedarien vetllant. O si abans de lliurar-se al descans començarien a prendre mesures, per tal de salvar el que fos salvable, si es produïa el que es temia. Com si es tractés d'una malifeta amb nocturnitat i traïdoria, la inundació podia arribar a la matinada. Els serenos donaven l'avís al veïnatge, amb el toc dels seus xiulets. Tot seguit es començaven a sentir enraonaments pels carrers afectats. I els que es veien amenaçats, anaven pujant el que podien a nivells més alts. Molts comerciants tenien el domicili en un pis del mateix edifici on tenien l'establiment. En aquest cas, mentre anaven buidant la botiga anaven omplint de gènere el pis. En aquestes ocasions es donaven sovint casos de bon veïnatge. Alguns dels que habitaven pisos que no se'n veurien afectats s'afanyaven a col·laborar amb aquells que necessitaven més braços per salvar les seves pertinències. Mentre que altres s'ho miraven des del balcó com si es tractés d'un espectacle. Ja ho era un espectacle, però un trist espectacle.

L'Onyar és el riu que té una relació més estreta amb el nucli urbà. No hi ha dubte que l'origen de l'emplaçament de la ciutat té relació amb el proper pas del riu. Però moltes vegades la inundació es produeix per una coincidència entre la pujada del cabal de l'Onyar i la del Ter. O també la de tots quatre rius alhora. Si només era l'Onyar el que augmentava el seu cabal podia inundar-se la ciutat en els llocs més baixos. Però no durava gaire temps, aviat començava a baixar el nivell. Està clar que el mal ja estava fet, però aviat es podia anar recuperant la normalitat.

El més freqüent era que coincidís l'acció de l'Onyar amb la del Ter. En aquest cas l'Onyar es veia impedit d'abocar les aigües en el Ter.

L'aiguabarreig quedava obstruït. I fins i tot podíem veure com el nostre riu urbà corria en direcció contrària, és a dir, aigües amunt. En aquest casos la permanència de l'aigua en els carrers i en l'interior de les cases era més duradora. I si encara s'hi afegien el Güell i el Galligants tot s'agreujava i afectava zones de la ciutat que en altre cas no s'inundaven. Podria semblar una paradoxa que les inundacions que han produït més víctimes humanes hagin estat les provocades pel Galligants i pel Güell. La nit del 19 de setembre de ­l'any 1843 una sobtada avinguda del Galligants va sembrar la destrucció, la mort i el terror, en la barriada de Sant Pere. Un riu que gairebé no pot ser considerat com a tal, sinó que en realitat és un torrent. Que la major part de l'any està gairebé sec, o que només hi corre un filet d'aigua, en poques hores, a causa d'unes inusualment fortes pluges a les Gavarres, baixà amb un fúria extraordinària. S'enfonsaren cases senceres. Quedà afectat el claustre del monestir de Sant Pere. Perderen la vida més d'un centenar de persones. Desaparegueren sota les aigües famílies senceres, mentre que moltes altres quedaren delmades. En una nit totalment fosca, només intermitentment il·luminada pels llamps. I trencat el silenci pels trons, els plors i crits d'auxili de la gent, i l'estrèpit de l'aigua que amb fúria topava amb les cases i s'enduia cossos de persones indefenses.

La inundació del disset d'octubre del 1940 va afectar totes les terres de la conca del Ter. I a Girona s'hi afegiren l'Onyar i el Güell. Aquest riu que semblava inofensiu en aquella trista jornada va ser el que va causar pèrdues de vides humanes a la ciutat de Girona. Per anar de la Ronda Ferran Puig a la Devesa s'havia de creuar el Güell per un pont d'obra que la gent anomenava pont de Can Vidal, per la seva proximitat amb la fàbrica de begudes de la família Vidal. Com sempre passava en aquestes ocasions, aquells a qui no afectava la inundació sortien a contemplar el que passava. El Güell baixava amb tanta força que destruí el pont, des del qual alguns curiosos contemplaven el pas de les aigües. No només hi moriren els que en aquell moment es trobaven sobre el pont, sinó que també un oficial de l'exèrcit que dirigia els treballs de salvament. L'alferes Hermógenes Huarte, en memòria del qual es posà el seu nom al nou pont que es construí sobre l'Onyar, pont que en substituïa un d'anterior de fusta, pintat de vermell que també s'havien emportat les aigües de la mateixa inundació.

Passada la inundació, la feina era tornar a una total normalitat. Les plantes baixes i els soterranis de les cases afectades havien quedat fets una llàstima. Fang i aigua, en el cas dels nivells més baixos, i brutícia per tot arreu. Mobles destrossats, mercaderies dels establiments comercials inservibles. Lamentant les pèrdues materials i treballant àrduament es tornava a la normalitat. El que no s'esborrava era el dol per la pèrdua de vides humanes. I també per als afectats sempre quedava el record d'unes hores amargues que s'havien viscut.

Afortunadament hem passat molts anys sense haver de suportar aquestes hores dramàtiques, pendents del nivell de les aigües dels nostres rius. D'aquí a pocs anys es complirà el mig centenari de la darrera inundació. Tothom creu que aquelles anomalies i amargures no es repetiran. Però hi ha científics especialitzats en la matèria que creuen que tot es pot repetir. Esperem i desitgem que s'equivoquin.