A la Fundació
Els Joncs
Roser Borrell Busquets Girona
Cada vegada que es parla de salut mental i sempre que hi pensem, sento la necessitat d'agrair a tots aquells professors i professionals que es dediquen plenament a la cura dels nostres fills. Com tothom sap, no hi ha dues persones iguals, i més que ningú ho saben els mestres, de tots els nivells, especialment de l'àmbit de la discapacitat intel·lectual, tan singular. És tenint això en compte que, com a mare, i per tant com a coneixedora (per necessitat) del tema, vull defensar els professionals de la Fundació Els Joncs, que amb tanta dedicació poden i volen ajudar els nostres fills.
Les notícies aparegudes aquesta setmana passada, que ens han ofès a tots, i que han fet tan mal a les famílies, no haurien de servir d'excusa per inculpar tot un conjunt de persones que han demostrat i demostren cada dia una gran talla professional, amb un respecte, un sentit de la responsabilitat i una gran sensibilitat absolutament encomiables. Per tot això, gràcies, amics de la Fundació Els Joncs. Us donem la nostra confiança.
Fent un símil
d'un tema real
Lluís Torner i Callicó girona
Ens imaginem una persona a la qual, fa molt temps, li estan fent revisions i proves, de tota mena, per tal de trobar la causa del mal que l'afligeix; mentrestant la tenen enllitada a un hospital. Arriba un moment que els doctors que la porten decideixen recórrer a d'altres especialistes, per tal de trobar, entre tots, una resposta a la malaltia que l'afligeix, que consideren molt greu. Passen dies parlant i analitzant, fins que arriben a una conclusió, no es tracta d'un mal tan dolent com semblava a l'inici. Per tant, ara, un cop redactat l'informe, ja podem convocar el pacient per donar-li el veredicte i les mesures a prendre. Això sí! Fins aquell moment cal mantenir-ho en secret. Mentrestant el malalt està molt anguniós i preocupat, està convençut que el resultat, de tant temps de proves, no serà gens bo, i que per això no el deixen llevar-se; tem que la cosa no acabarà bé, però està cansat de suportar el silenci dels doctors, i vol saber d'una vegada el seu pronòstic. Però, ai las! A una infermera, que ha intervingut en l'informe, se l'hi escapa de comentar-ho. Això va corrent de boca en boca, i cadascú ho va interpretant a la seva manera. Però... clar! Al malalt li arriben els comentaris, i es posa més neguitós que mai, igual que la gent del seu entorn més proper, tots ells tenen el cor en un puny.
Finalment arriba el dia, i el doctor que portava la direcció de l'estudi donarà el diagnòstic. Es tracta d'una mena de càncer, però no és tan agressiu com semblava, tardarà un xic a restablir-se'n, però se'n sortirà. Pot estar ben content, li diuen, podria haver estat molt pitjor.
El malalt, sentint això, no tan sols no n'està de content, sinó ben enfadat, i diu: Amb el temps que m'han fet passar, patint, sense poder-me llevar, si m'ho haguessin dit abans, m'hagués estalviat bona part del neguit. No sols no n'estic, de content, repeteix, sinó que faré una reclamació on calgui. Mentrestant, aquells que no l'apreciaven massa tampoc n'estan, de contents, ja que lamenten que el pronòstic del mal del pacient hagi resultat menys greu del que ells li desitjaven.
Resumint: a vegades hi ha coses que, fetes d'una altra manera, podrien evitar molts maldecaps i neguits. En tenir una edat, a vegades, ens sembla bé d'explicar les coses d'una forma més planera. És el nostre parer.
